Els 6 i 7 de juliol s'han confabulat al voltant dels objectius: els models d'estat. Tant el PSC-PSOE com ERC els debatien en aquestes dates. Evidentment, ni mirant-los de lluny, a l'engròs, l'un i l'altre no tenen res veure. La forma "federal" del PSOE no pot incloure la nació catalana i el model d'ERC gira al voltant de la independència.
La proposta de Granada redactada per l'ex-ministre Ramon Jáuregui i consensuada pels secretaris generals de les 17 comunitats autònomes és la posició oficial del PSOE. La qual es contraposa al "model federal" de la Fundació Campalans, del PSC. Jáuregui ha "negociat" fins a últim moment amb Pere Navarro l'acceptació del text que era tot el que el PSOE estava disposat a oferir.
El 26 de febrer 2013, quan els 14 diputats del PSC van saltar-se les directrius del grup socialista al Congreso, votant a favor del referèndum, Rubalcaba visiblement molest, va ordenar a Jáuregui que ho preparés tot per tal de restablir les relacions entre els dos partits. Es tractava d'aïllar ràpidament les veus que exigien una ruptura, com la de l'extremeny Gullermo Fernádez Vara o del mateix Alfonso Guerra. Però sobretot es volia impedir que el PSC pogués "caure" a l'òrbita independentista o autodeterminista.
Aquell dia es va assumir que els dos partits tenien una "discrepància" irresoluble. Els catalans impulsaven el dret a decidir (legal i pactat amb l'estat) però incompatible amb la filosofia jacobina del PSOE. Des d'aleshores, els "barons" s'han esforçat a reconduir la situació. Han visitat la direcció del PSC i Navarro ha viatjat per les espanyes. Les pressions sobre el PSC s'han incrementat a mesura que Jáuregui enllestia i "el Baix Llobregat" ha anat eixamplant i imposant el seu discurs.
Al contrari del PSC, la república catalana d'ERC encara és un somni"
Rubalcaba havia garantit als més díscols que "el concepte d'Espanya no es tocarà". Es tractava de reconèixer la "singularitat" de Catalunya (tot i essent una comunitat més i "sense privilegis" especials, respecte de la resta). La fórmula consistia en destacar el concepte "federal", com la paraula màgica. L'adjectiu s'havia d'incloure si es volia "condescendir" amb l'electorat català i diferenciar-se del PP. "Federal" doncs és el mot. Un mot i prou, perquè no es tracta de "trossejar" la sobirania entre territoris.
De fet, el que s'esperava era que el PSC renunciés al programa electoral i al ideari. No ha costat. Navarro, l'home dels titulars elèctrics, ho ha entomat qualificant "d'històrica" la "proposta de Granada" i el PSC s'ha rendit. El problema està ara del costat sobiranista: Què faran els Quim Nadal, Àngel Ros, Montserrat Tura, etc? El PSC continua essent el seu projecte? Urgeix una posició col·lectiva d'aquest sector que no pot ser tènue, ni dèbil.
Al contrari del PSC, la república catalana d'ERC encara és un somni. Un disseny que ja té contrastos i línies. Però allò que importa ens retorna a la realitat. Al camí per assolir-lo. La posició unionista del PSOE ens ha de preocupar. Primer perquè l'esperit d'Hospitalet s'estendrà a la resta del PSC i treballaran per enfonsar el dret a decidir i segon, perquè l'estat estarà unit i suportat. La qual cosa ens obliga a mirar al present, més que al demà passat.
Cada dia que passa creix la impressió que no assolirem la república catalana amb el dret a decidir, com els escocesos, sinó amb les estructures d'estat. Comença a ser hora que ERC es plantegi l'entrar al govern i iniciar l'etapa decisòria.