Això és així en els diversos àmbits de la nostra vida. Hem establert un sistema de graons i de responsabilitats que anem pujant i pujant, i quan som al cim d'aquesta piràmide creada… toquem el cel o saltem al buit perquè ja ningú més no ens pot jutjar. Aquesta sensació de final de responsabilitat la podem viure nosaltres, però especialment la tenen diàriament present els nostres jutjadors. Mirant-s'ho des de les alçades, són els últims. Rere seu, ja no hi ha valoració ni supervisió humana. En tot cas, llavors ja entrarem en els àmbits de la fe o la mística que ens alliberaran de les passions terrenals.

Aquestes constatacions venen a tomb perquè la sensació d'estatus superior alliberat de tota culpa és motiu de fonda preocupació social a l'Espanya actual per tota la impunitat i irresponsabilitat que ha provocat.
Qui ha permès les malvestats i les vergonyoses actuacions bancàries, ¿no és el darrer responsable d'aquesta crisi?"
És molt entretingut i, fins i tot, didàctic llegir al web del Banc d'Espanya que aquest organisme té encomanada i exerceix una supervisió de la solvència i la normativa específica d'entitats que es basa en quatre punts clau: una regulació efectiva i prudent, una supervisió continuada, mesures de caràcter corrector i un règim disciplinari i sancionador que pot afectar tant les entitats com els seus administradors.

Però quan portem cinc anys d'aquesta crisi brutal que tots paguem i que ha tingut l'epicentre en la banca espanyola, pregunteu al comú dels ciutadans si saben quines responsabilitats s'han pres al Banc d'Espanya. La gent es pregunta com pot ser que si aquest organisme exercia les seves funcions com calia, s'hagi arribat on som? Qui ha permès les malvestats, les imprudències i les vergonyoses actuacions bancàries, ¿no és el darrer responsable d'aquesta crisi? Qui va darrera seu per a supervisar-lo?

Hi ha organismes judicials que també tenen molt interioritzada la seva capacitat d'actuar sense que ningú pugui venir al darrera a esmenar-los, perquè són els últims de l'escalafó establert, són l'òrgan suprem. Pregunteu-ho, sinó, als magistrats del Tribunal Constitucional espanyol, que, deslegitimats com estaven, van ser capaços d'engegar a fer punyetes un pacte polític votat al Parlament de Catalunya, a les Corts Espanyoles i, per reblar el clau, votat pel poble en referèndum.
Si el poder actués amb amb voluntat d'exercici democràtic els ciutadans no tindrien la sensació que al capdavant d'Espanya hi ha molts irresponsables"
Després de tan gran malifeta, potser fins i tot amb el sentiment del deure patri complert, encara es deuen estranyar que la ciutadania se'n desentengui, es revolti o senzillament es negui a seguir aquest joc de cartes marcades. També és bo de preguntar-se: ¿qui anirà al seu darrere per a supervisar-los? Deixarem que sigui la història la què els examini del mal a la convivència política que han generat?

I l'exemple màxim d'aquestes cúpules que no han de respondre dels seus actes és el monarca, que la mateixa Constitució estableix que no està subjecte a responsabiltat.

Si les elits que ocupen els setials i les trones del poder d'un estat actuessin amb sentit comú, amb voluntat d'exercici democràtic del servei públic, la seva tasca destaqués per l'honestedat, la discreció, el rigor i el saber fer… els ciutadans normals i corrents ─aquells que tenen molta feina a trobar feina, aquells que cada dia es van empobrint malgrat haver de treballar més que mai─ no tindrien la sensació que al capdavant d'Espanya hi ha, lamentablement, junts, molts irresponsables.

I que, això sol, és un gran motiu per a voler marxar-ne.