En un article molt comentat Albert Aixalà, director de la Fundació Rafael Campalans, deia, entre d'altres coses que l'eclosió independentista que s'ha materialitzat en la diada d'aquest any representava el final del catalanisme tal i com l'havíem entés fins ara. I possiblement té raó: el vell consens catalanista, que abraçava tots els partits de tradició democràtica, articulat entorn de la defensa de la identitat nacional, de l'autogovern, de la normalització lingüística i de l'anomenada 'unitat civil' del poble català ha sigut superat per la història.
El desplaçament de posicions cap a un sobiranisme cada cop més explícit d'una part molt important del vell catalanisme fan obsolets els vells consensos. Avui, un segment molt important de la societat catalana ja no en té prou i s'articula entorn d'un nou consens: la necessitat d'un estat propi. I això, necessàriament, deixarà alguns dels antics components del consens al marge. El PSC, especialment.
És evident que la idea de la independència provoca divisió d'opinions entre els ciutadans i les elits catalanes i que, ara com ara, el consens al seu voltant no és tant ampli com el que hi hagué en el seu moment al voltant del vell trident 'Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia'. Tot i que el suport a la independència és majoritari, no hi ha, ara com ara, un consens equivalent al del vell catalanisme al voltant de la idea d'independència.
Per als socialistes els costos derivats de resistir-se a un referèndum serien molt forts, molt més que dir no a la independència"
Ara bé, vol dir això que ja no hi ha possibilitat d'amplis consensos nacionals? En cap cas: de fet, el propi Aixalà en dóna la clau al final del seu article: Avui, a redós del creixement de l'independentisme, ha emergit un nou consens social a Catalunya tant o més ampli que el vell catalanisme: el del dret a decidir. És cert que el catalanisme sempre va parlar de 'no renunciar' al dret a l'autodeterminació, però era sempre enunciat com quelcom abstracte, sense concreció definida. En canvi, avui, hi ha una majoria abassegadora a Catalunya a favor del dret a decidir com a quelcom concret i tangible, materialitzat en la celebració d'un referèndum sobre la independència.
Més enllà de les opcions, legítimes totes, en favor o en contra de la independència, el que comparteix una gran part de la societat (un 76% segons l'enquesta de GESOP encarregada per Telecinco aquest cap de setmana) és que aquesta és una qüestió que cal dirimir democràticament. Poques qüestions deuen suscitar consensos tant amplis a una societat complexa i plural com la nostra. Ara cal articular aquest consens. Amb tothom. Ja ho van provar les consultes sobre la independència amb l'encertat lema 'tant sí com no, vota'. Seria un greu error de l'independentisme no recollir les senyals que han enviat dirigents del PSC –i no només de l'anomenat 'sector catalanista'- sobre la seva obertura a aquesta possibilitat.
És lògic i legítim, coherent i esperable, que els socialistes catalans es posicionin en contra de la independència, però no ho seria tant que neguéssin el que tres quartes parts dels catalans volen: un referèndum. Sumar-los a aquest consens faria totalment inevitable la celebració de la consulta, i per als socialistes els costos i les tensions derivades de resistir-se a un referèndum serien molt fortes, molt més que les de dir no a la independència, que és la posició majoritària del seu electorat. Cal actuar amb una mica d'intel·ligència, doncs. Perquè res no seria més positiu per al país que fer el camí, fins al dia del referèndum, amb tres quartes parts de la societat catalana al darrere. I llavors, ja decidirà la majoria.
