La Fundació Trias Fargas des de fa anys s'havia destacat per fer un important treball de difusió, recerca i extensió del nacionalisme català, tot fet amb seriositat, amb voluntat de transversalitat, evitant tancar-se sempre que fos possible, tot i ser d'un partit polític. Amb la crisi del catalanisme sorgida amb el primer govern tripartit, aquesta Fundació, tot i tenir molt clares les idees, defensant l'opció de CiU, va saber construir ponts i evitar les guerres fratricides entre els sectors polítics i intel·lectuals del sobiranisme.
Però els enfrontaments interns, el lideratge d'Artur Mas, condicionat pel seu entorn més immediat, Quico Homs, el prohom de la casa gran i gran ideòleg del nou estatut, i el general Patton, David Madí, feia temps que no podien permetre que una eina del partit no actués disciplinadament a les seves ordres. El gran ideòleg Quico Homs va prendre la decisió, doncs, de substituir Antoni Vives, home ben vist per amplis sectors intel·lectuals i amb ponts amb l'esquerra, per algun personatge que pogués actuar a les seves ordres. Durant setmanes es van temptejar diferents intel·lectuals, i un rere l'altre, amb diferents explicacions, van negar-se a ocupar el càrrec.
Al Centre Unesco de Catalunya hi havia des de feia uns mesos un profund malestar amb el seu director, Agustí Colomines. Patriota de la transició i prestigiós historiador, però conegut també pel seu maldestre caràcter, que li ha comportat molts problemes en la seva trajectòria professional. Conscient que els seus dies estaven comptats al Centre Unesco va plantejar un estrambòtic relleu a UnescoCat i es va posar a disposició de Quico Homs per dirigir la Fundació Trias Fargas, sense que l'actual direcció de la Fundació n'estigués al corrent, ni de l'oferiment ni de l'acceptació. Això va provocar problemes entre el personal de la Fundació, i també en el seu patronat i entre els diferents corrents de CDC.
Agustí Colomines deixa, doncs, UnescoCat, sense aconseguir la substitució que ell pretenia i presenta el seu projecte de rellançament de la Fundació, a la qual quasi canvia el nom. A més, un possible canvi de local i intent de fusionar-hi altres entitats provoca la ira de la viuda Trias Fargas, molt gelosa dels orígens i objectius de l'entitat que porta el nom del seu marit. L'estil Agustí Colomines comença a deixar empremta, hi ha dificultats perquè reconeguts intel·lectuals de prestigi acceptin formar part de la pretesa refundació de l'entitat i els intents d'absorció d'altres institucions posa en guàrdia a diferents entitats properes a CDC històricament, que no volen ser absorbides. Els començaments, doncs, de la casa gran són molt pobres. Ningú que no formés part ja de CDC i els seus entorns s'incorpora a la Fundació. Tan sols Lòpez Tena ho fa, però amb dubtes perquè el que li interessa a ell és el Cercle d'Estudis Sobiranistes, i necessita el suport de CDC i els seus entorns econòmics i financers.
La crisi oberta a la Fundació Trias Fargas ha arribat a tal punt que sembla que per primera vegada hi pot arribar a haver un sisme entre l'entorn més immediat d'Artur Mas. Hi ha informacions que mantenen que David Madí, alies Patton, no estaria entusiasmat amb la manera com s'estan portant les coses per part d'Agustí Colomines i el seu benefactor, Quico Homs.
