La policia de Catalunya ha sofert durant anys la indiferència d’una bona part de la classe política i la insensibilitat d’una societat civil que la imatge que tenia de la policia era la repressiva dels Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat en l’època franquista i en els primers anys de la transició democràtica, i fins i tot durant la celebració dels Jocs Olímpics i algunes actuacions durant les dues legislatures del PP.
Calia i cal, doncs, canviar la imatge de la policia a Catalunya i convertir la policia de Catalunya en una institució reconeguda, prestigiada i estimada com passa a molts països de la Unió Europea. El camí és difícil, perquè hi ha hagut errors històrics, però tampoc no hi ha hagut una direcció política amb capacitat de solucionar els problemes professionals per aconseguir una policia de Catalunya que, sense tensions reivindicatives, sentint-se plenament respectada i valorada, pugui exercir de policia propera, efectiva i, si cal, dura, com la que els ciutadans reclamen.
Cal, doncs, una profunda reflexió per part de les institucions i dels professionals de la policia de Catalunya, per trobar els punts d’acord que permetin evitar situacions com les d’avui a la capital de Catalunya, en què lamentablement s’han manifestat centenars de policies de Catalunya, i solidàriament altres cossos de seguretat.
Històricament els diferents departaments d’Interior han menystingut el moviment sindical, i, en el seu moment, no van ajudar a crear un sindicalisme eficient i de servei als seus companys. I el deixar “podrir” la situació durant anys ha derivat en un moviment sindical complex, amb organitzacions sindicals, que no se sap ben bé si ho són o representen l’interès d’unes poques persones, i sindicats reals, que responen a les legítimes reivindicacions de la policia de Catalunya. És hora, doncs, que les administracions estableixin una clara negociació amb el moviment sindical de la policia, i que aquesta es dignifiqui fent una autocrítica interna de cada organització i dels interessos dels seus líders. És dur, però uns representants sindicals que fa anys i anys que no han actuat colze a colze en el dia a dia amb els seus companys en les tasques de policia, caldria preguntar-se si són els representants més idonis. I, si no, caldria limitar l’alliberament per tasques sindicals d’un representant.
A més, les dones i els homes que formen la policia de Catalunya haurien d’observar quins partits polític i quins mitjans de premsa estan donant un suport explícit a les seves reivindicacions, i potser s’adonarien que hi ha qui els vol instrumentalitzar, qui vol utilitzar-los per aturar el model policial català.
Cal reflexionar, repetim una vegada més, sobre les moltes actuacions que possiblement no s’han fet ben fetes, per estructurar i desplegar la policia de Catalunya. I cal trobar-hi solucions, perquè avui la nostra societat no sols té el repte de consolidar un dels eixos de la nostra reconstrucció nacional, el model de seguretat català, sinó que també haurà d’enfrontar-se a una delinqüència global que necessitarà de la vàlua, la professionalitat i la vocació dels nostres professionals de la policia.
