A continuació els reproduïm, pel seu interès, un article aparegut a la pàgina web del CEEC: El nou Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació té, segons ha manifestat el mateix conseller Joan Saura, el repte de “prendre mesures legislatives per fer més coordinada la seguretat privada i la pública”, unes declaracions motivades per, entre altres successos, la mort d’un atracador a conseqüència dels trets d’un directiu de seguretat privada.
Uns fets que han acaparat la lògica atenció dels mitjans de comunicació, que actuen com a evident caixa de ressonància incrementant el nivell de preocupació ciutadana sobre la nostra seguretat, la de tots, la pública. És per això que cal una reflexió sobre el paper que la seguretat privada ha de jugar en la Catalunya actual, un rol que serà necessàriament actiu però que no ha de ser orfe d’una gestió, pública, rigorosa. Conceptualment la seguretat privada és alhora la primera línia de detecció de delictes –per la proximitat a la persona o bé víctima o objecte del delicte- i última línia de defensa –davant l’absència de la policia mentre es comet el delicte- d’aquesta persona o bé. El paper de la seguretat privada ha de ser exactament aquest. No hauria d’existir doncs una “coordinació” que impliqui posar la seguretat pública al mateix nivell, o que les necessitats de la seguretat privada influeixin en la presa de decisions públiques.
Tampoc s’haurien de permetre situacions en que l’absència o carestia de presència policial, com passa per exemple en àrees on encara no s’ha desplegat el cos de Mossos d’Esquadra, facin optar els particulars per privatitzar la seguretat de comunitats concretes. Dit això, no es pot tancar els ulls a una realitat en creixement que representa un col·lectiu de 9.017 persones amb permís d’armes i una xifra molt superior de vigilants sense arma de foc.
El Departament d’Interior té doncs al davant, a grans trets, tres línies d’actuació envers la seguretat privada: la ideològica, l' empresarial i la realista.
Una opció ideològica?
Una aproximació ideològica a la qüestió de la seguretat privada seria una opció políticament lògica i legítima, atesa la coherència que reportaria en termes de discurs polític entre la gestió de l’àrea d’interior i el posicionament ideològic de la força política de la que el conseller n’és cap de cartell electoral. La reducció i confinament de la seguretat privada a àmbits cada cop més limitats i la persecució del seu impacte públic seria una política possible. Comportaria un increment dels efectius dels Mossos d’Esquadra dedicats al control de l’activitat de les empreses del sector i obligaria a una supervisió estricta dels resultats de l’activitat policial per eliminar els focus de demanda, emprant-hi per tant també més efectius policials.
Deixar fer el sector privat?
Una perspectiva empresarial també és possible. En aquesta línia d’acció l’administració faria allò que no arriben a fer les empreses, una temptació en un moment d’escassos recursos policials per mor del desplegament i la retirada dels CFSE. Situació que en determinats moments de legislatures anteriors s’ha produït en certa mesura quan fins i tot la Generalitat ha privatitzat la seva pròpia seguretat fins un cert grau. Malgrat que políticament aquesta opció permet una assignació des d’un punt de vista economicista més eficient dels recursos, comportaria costos polítics interns i externs per la formació ecosocialista que lidera Joan Saura. A més de comportar un model de seguretat pública dèbil.
Ser realistes
Un enfocament realista seria producte d’una anàlisi prèvia de la situació i les capacitats actuals del sector privat de la seguretat a Catalunya, caldria doncs en primer lloc un mapa acurat de la seguretat privada. En segon lloc caldria contrastar-lo amb les capacitats i recursos públics. I en tercer lloc veure on es produeixen solapaments i buits. Aquest exercici segurament ens indicaria diferents aspectes rellevants de l’activitat de la seguretat privada a Catalunya. Per exemple, que al costat d’empreses que cotitzen a borsa existeixen autèntiques microempreses, que el nivell de formació tant general com professional no és homogeni, la creixent presència immigrant entre els vigilants privats, els patrons territorials de la demanda de la seguretat privada, etc.
Una aproximació realista a més consideraria la seguretat no només com una qüestió que mereix només consideracions ideològiques o econòmiques. En tant que l’Estat té el monopoli de la força coercitiva i la Generalitat és Estat, per tant en té una part, ha de marcar el seu territori de manera clara per permetre visualitzar unes regles de joc que facin que la seguretat privada les compleixi i faci el paper que legítimament li correspon.
Per tant caldria que, mitjançant un previ anàlisi i la irrenunciabilitat al monopoli de la força per la seguretat pública, es generés un model de seguretat privada a Catalunya que comportés:
a) La capacitació i supervisió per l’Escola de Policia de Catalunya de les persones que professionalment es dediquen a l’activitat de la seguretat privada.
b) Una uniformitat i identificació comuna, diferenciada dels cossos policials i establerta per l’administració.
c) L’establiment de xarxes de comunicacions d’ús comú, diferenciades de les exclusivament policials, per la seguretat privada i les forces policials. Permetent tant la supervisió de la policia com la comunicació ràpida i eficient de la seguretat privada en cas d’emergència.
d) La revisió de les retribucions del sector de la seguretat privada, font en alguns casos de contractacions de personal precari o poc qualificat.
e) Reconèixer el pes de la contractació del sector públic, començant per la Generalitat, en el sector de la seguretat privada per tal d’influir en el model de seguretat privada català. Dibuixats a traç gruixut aquests tres escenaris, seria desitjable que Interior optés pel tercer. Encara que existeix el perill de parlar molt del primer i de caure en el segon, caldria que el nou equip d’Interior es plantegés un curs d’acció que aprofiti algunes capacitats del sector privat, eviti la seva intrusió en el camp de la seguretat pública i aprofiti el repte per definir un model català de seguretat també en l’àmbit privat.