Barcelona · La negativa era d'esperar, tot i la gravetat de les circumstàncies (sorprenents al segle XXI i úniques a tot Europa): queda constatat que un país amb passat colonitzador i dictatorial, i amb un present mancat de tradició democràtica no sap pas més i, com se sol dir, d'on no n'hi ha, no en raja.

El rebuig, aquesta setmana, per part de PSOE i PP d'una moció impulsada per CiU, PNB, ERC i BNG (la qual també va signar IU) que havia de permetre l'ús de català, gallec i euskera a la cambra dels diputats ha constatat, també, una manera de fer dels socialistes a Madrid: el 'talante' s'ha limitat a una manera de no-fer basada en fer veure que senten ploure, com bé van demostrar amb les sentències dels alts tribunals en contra la cultura i llengua catalanes, i com diàriament demostren amb la consecució d'un espoli fiscal que ofega Catalunya.

El que queda d'aquesta darrera temptativa d'intentar ser escoltats, ser entesos i ser acceptats en la llengua pròpia és la independència que hem assolit. La independència mental a la que bona part de la població catalana ha arribat. El fet d'entendre, definitivament, que no hi ha res a fer amb Espanya, i que només podem ser escoltats i acceptats dins la UE i com a estat.