Barcelona · L?esclat d?alegria que es produí a la tribuna del Congrés dels Diputats, el passat dia 15 de setembre, pels volts de la una de a tarda, serà difícil d?oblidar per als qui formaven part de la comitiva de la Comissió de la Dignitat desplaçada a Madrid. El vot majoritari de la cambra a favor de retornar el gruix dels documents catalans espoliats per Franco permetia que, finalment, una reivindicació l L?esclat d?alegria que es produí a la tribuna del Congrés dels Diputats, el passat dia 15 de setembre, pels volts de la una de a tarda, serà difícil d?oblidar per als qui formaven part de la comitiva de la Comissió de la Dignitat desplaçada a Madrid. El vot majoritari de la cambra a favor de retornar el gruix dels documents catalans espoliats per Franco permetia que, finalment, una reivindicació llargs anys perseguida es fes realitat. El primer que vingué al cap dels presents van ser tots els qui havien patit les conseqüències dels espolis ?indirectament i directa? i tots els qui han lluitat per aconseguir el retorn dels documents des de la mort de Franco. Però també ens quedà la perplexitat de no saber exactament perquè no tornen tots els papers. Certament, les reaccions a l?aprovació de la Llei han estat les esperades. La dreta nostàlgica del franquisme va posar el crit al cel, amenaçant amb tota mena de recursos. Els més extremistes van arribar a dir coses tan gruixudes com que el pas posava ?en mans dels més propers a ETA? els documents. D?altres van opinar que el retorn constituïa un pas més cap al ?desmembrament del patrimoni espanyol?, fins i tot cap al ?desmembrament d?Espanya?. Tanta por expressada envers el ?desmembrament? portava un ocorrent i destacat integrant de la comitiva a preguntar-se si els del PP no tindrien una fixació amb el membre. Amb tants elements que temen que els puguin fugir del ?territorio nacional? ?com Endesa, el ?.cat?, els drets històrics, la corresponsabilitat fiscal o els propis papers? no és estrany que als populars se?ls hagi agreujat l?obsessió, ventada pel seu incorregible etnocentrisme nacionalista espanyol. En l?altre extrem de les reaccions, les que defugen del triomfalisme acrític, i que són les què més comparteix la pròpia Comissió de la Dignitat. Com diu Vicent Partal, joia i celebracions a banda, l?episodi, per molt engrescador que resulti, té les seves pegues, i alguns aspectes ombrívols que porten a la reflexió. Ara bé, en conjunt, com no podria ser d?altra manera, ens enorgullim d'haver contribuït a aconseguir una reivindicació que ha tingut en la pressió popular la seva principal arma. Paral.lelament, és un retorn que, a més de la reparació d'institucions, entitats i persones, significa també una reparació col.lectiva del Principat de Catalunya pel fet obvi que la requisa també es va fer contra el nostre dret a l'autogovern. Per això, ara serà el nostre govern nacional qui serà el receptor de tota la documentació i la qui en farà la devolució. Això no treu perquè coincidim amb aquells qui diuen que la Llei aprovada no pot ser el tancament d?una porta i un punt final al tema dels espolis franquistes i les seves macabres conseqüències. En aquest aspecte volem remarcar el deure especial que té el govern de la Generalitat valenciana, tal com preveu la llei en una disposició addicional, d'establir amb el de l'Estat els mitjans per retornar tots els documents espoliats al País Valencià des dels centres d'espoli de Vinaròs, Castelló, Alacant i València. No fer-ho seria un acte contrari a l'acord pres la primavera del 2004, per unanimitat de les Corts Valencianes, de qui depèn la seva legitimitat avui. I un acte, també, contra el mateix poble que diu representar. Per altra banda rebutgem que se?ns digui que no han de recuperar els seus documents ni els ajuntaments ni el Govern basc. Els ?arguments? que s?han donat per justificar-ho són absurds i mostren tanta garreperia ideològica com insostenibilitat jurídica. El Govern basc i els ajuntaments són també institucions democràtiques que van ser desposseïdes de part dels seus arxius institucionals i, en recuperar el seu funcionament democràtic, tenen tot el dret a completar-los. No fer-ho seria refusar una afirmació de continuïtat democràtica i donar legitimitat a la persecució política franquista. No és el Govern basc actual un continuador de l'autonomia trencada pel franquisme, com el Govern de l'Estat ho és del republicà? Nosaltres pensem fermament que la dictadura va ser un parèntesi en el camí de la legitimitat democràtica, un temps en què no hi regia l?estat de dret, ni els drets individuals de les persones ni la llibertat dels pobles. Per tant, si l'Estat ha de retornar els documents de la Generalitat de Catalunya i de tots els particulars (partits, sindicats, particulars, etc.), és inconcebible que no es faci el mateix amb aquelles altres institucions. Així ho hem fet constar des del primer moment. Respecte als fets del darrer dia 15, al Congrés dels Diputats, especialment gratificant per als membres de la Comissió de la Dignitat desplaçats a Madrid va ser el fet de veure?ns-hi acompanyats per persones vingudes de Castella i Lleó. Comptar amb la presència de la lluitadora cívica Teresa Carvajal, a hores d?ara, no és cap sorpresa, si bé no deixa de ser un luxe, sobretot quan l?acompanyaven diversos càrrecs electes de Castella i Lleó i membres de destacats organismes per a la recuperació de la memòria històrica a Salamanca. Previsiblement, l?endemà de l?aprovació van ser acusats, per un sector de la premsa salmantina, de tenir ?actitudes antidemocráticas? (sic) en haver aplaudit l?aprovació de la Llei des de la tribuna, qualificatiu que no meresqueren, dos dies després, els membres del PP, amb Francisco Camps al davant, que van fer exactament el mateix en veure admès a tràmit el nou estatut valencià. Amb tot, atribuïm-ho a les enrabiades de mal perdedor i, com és lògic, a allò de les dues vares de mesurar. Com a reflexió global sobre el que fins ara ha significat la lluita pel retorn dels papers, cal dir que és un episodi que hem d?inserir en una ampla operació encaminada a recuperar la memòria històrica i a fer justícia ?sens ànim de revenja ni oblit de cap víctima de la violència? a tots els qui encara no han estat prou reconeguts. Quan Xile i Argentina estan en un procés clar de demanar responsabilitats per les barbaritats de Pinochet i Videla, i quan Àfrica del Sud fa una dècada que ja va cloure el procés catàrtic de rehabilitació de les victimes de l?Apartheid amb judicis ?més morals que no punitius? als seus botxins, no pot ser que encara s?actuï amb acomplexament davant dels sectors nostàlgics del franquisme. La vergonya és que casos com els dels ?Papers? no es resolguessin fa trenta anys, l?endemà de morir Franco. El fet que s?hagi hagut d?actuar ara, i encara de forma imperfecta, demostra el greu dèficit democràtic que ha hagut de suportar l?Estat ?i encara suporta? alhora que evidencia la falta de reconeixement que hi ha encara envers les víctimes del franquisme. No debades, el mes de juny passat, Marcelo Risi -destacat periodista urugaià de la BBC- va descriure la Transició espanyola com ?un cas insòlit d?impunitat?. Cal esperar que en el futur, no sols sigui una prioritat dels polítics esmenar-ho, sinó que a tots els catalans i catalanes se?ns asseguri les mateixes condicions de sustenibilitat nacional i respecte democràtic de què gaudeixen la resta de ciutadans de les nacions lliures del món. Tornar tots els papers que Franco se?n va endur dels Països Catalans ?i d?altres comunitats? en serà un bon punt d?arrencada de la què caldrà estar ben amatents.