Durant els últims anys, el “maragallisme”, més que el PSC, havia creat un entorn d’opinió intellectual mimat i consentit pels grups de comunicació, que els utilitzaven com a quota socialista. Tots ells eren coneguts per la seva visceralitat vers el “pujolisme” i també l’independentisme d’ERC. Somniaven amb un Maragall que Durant els últims anys, el “maragallisme”, més que el PSC, havia creat un entorn d’opinió intellectual mimat i consentit pels grups de comunicació, que els utilitzaven com a quota socialista. Tots ells eren coneguts per la seva visceralitat vers el “pujolisme” i també l’independentisme d’ERC. Somniaven amb un Maragall que els portaria a l’Espanya plural i al poder. Però des de fa uns mesos, l’entorn de Pasqual Maragall veu deserció rere deserció. Primer, Francesc de Carreras, que s’acosta als sectors més ultres i reaccionaris de l’espanyolisme a Catalunya, després el subvencionat Josep Ramoneda, home de Prisa, se n’aparta i comença la crítica, i amb ell, una llarga tirallonga de membres de la crosta socialista als mitjans de comunicació, coneguts com els “Lladó”. Fins aquí la cosa era greu per a Pasqual Maragall, però podia resistir. Ara, és gravíssim, les seves persones de confiança se n’aparten. El fet més important, el del director d’El Periódico, Antonio Franco, i dos dels seus millors amics en el camp intellectual, Antoni Puigvert, i fa pocs dies, el notari Juan José López Burniol, amb un brutal article a El Periódico titulat “fi de trajecte personal: l’Estatut no té voluntat de regenerar Espanya, i no busca modernitzar, sinó trencar l’Estat. A Bruniol se’l considerava el “maragallista” per excellència, i s’aparta així del president. Sols li deu quedar el seu fidel amic, el filòsof Xavier Rubert de Ventós.
