Barcelona · Josep Lluís Carod-Rovira es preguntava, en el marc del debat de Política General, si Catalunya tenia “amics” en aquesta Espanya plural-federal que tantes vegades hem sentit defensar al President Maragall, més enllà dels partits de caràcter nacional basc o gallec. D’ençà l’èxit polític que va suposar l’ampl Josep Lluís Carod-Rovira es preguntava, en el marc del debat de Política General, si Catalunya tenia “amics” en aquesta Espanya plural-federal que tantes vegades hem sentit defensar al President Maragall, més enllà dels partits de caràcter nacional basc o gallec. D’ençà l’èxit polític que va suposar l’ampla majoria que dona suport a la proposta de nou Estatut per Catalunya, han estat nombroses i notables les declaracions, sempre en negatiu, d’aquest text, democràtic, consensuat i de voluntat clarament nacional. Presidents de comunitats autònomes, alcaldes, dirigents polítics, militars, el mateix Capità General de l’Exèrcit espanyol, de professió Rei d’Espanya, però també les cúpules sindicals, empresaris, periodistes, tertulians, entrenadors de futbol, el Defensor del Pueblo, el Governador del Banc d’Espanya i ciutadans de tota mena i condició que apel·len al boicot comercial de productes amb matriu catalana. Tots ells, sense excepció, irritadament contraris a l’Estatut. I a favor d’ell? I a l’altre cantó de la balança? Silenci. El més absolut i depriment silenci. Ni intel·lectuals, ni opinadors, ni sindicalistes, ni artistes, ni la bona gent d’esquerres i demòcrata que de ben segur hi ha a Espanya, ningú sembla trobar-li cap virtut a la proposta quasi unànime dels nostres legítims representants. Les dretes i esquerres d’una Espanya que històricament ha tendit a l’uniformisme, coincideixen sempre amb la definició nacional del seu país negant la nostra identitat. Però el que és més greu, s’ha acceptat una mena de sentiment generalitzat en el qual no pot ser acceptada cap opinió que alteri aquesta unitat i uniformitat, també de pensament. Només així s’entén que només 9 són les universitats a Espanya on s’ensenya català, en contraposició a les 19 de Gran Bretanya o les 26 d’Alemanya. Quan a Catalunya se’ns “exigeix” pluralitat i respecte a la diversitat, a Espanya hi regna l’uniformisme i el rebuig a la diferència. Quan a Catalunya es recorre a la més estricta democràcia i al respecte institucional, Espanya s’hi torna amb menyspreu. Carod-Rovira, en aquest escenari, plantejava la unitat de les forces polítiques i socials catalanes per avançar. Deia que només així podrem aconseguir significatius avenços, i acabava parafrasejant el president Companys: les nobles causes del món, sempre tindran algú que les defensi, Catalunya però, només tindrà els catalans.
