Si hi ha un dirigent polític que té tots els números de la rifa catalana, i que per tant, li han tocat, de vegades pels seus propis mèrits, però moltes altres per les pífies del tripartit, i amb tots els respectes, del president de la Generalitat. Artur Mas s’està consolidant com l’oposició en singular, i per a alguns sectors, en Si hi ha un dirigent polític que té tots els números de la rifa catalana, i que per tant, li han tocat, de vegades pels seus propis mèrits, però moltes altres per les pífies del tripartit, i amb tots els respectes, del president de la Generalitat. Artur Mas s’està consolidant com l’oposició en singular, i per a alguns sectors, en l’alternativa. Artur Mas, una vegada consolidat el seu lideratge a CiU, no sols d’ell sinó del seu entorn, el polèmic David Madí és l’home aparell, i Quico Homs s’ha convertit en el negociador dur però flexible a la vegada de l’Estatut. Les crítiques internes contra l’entorn Mas s’han acabat, i Jordi Pujol, tot i sent el dirigent més respectat de la federació, ha quedat definitivament en un lloc honorífic i d’observador de la realitat, però res més. Mas sap que avui és l’alternativa clara i a la vegada intenta davant de la societat i els poders econòmics i financers aparèixer com l’home seriós contraposat a la imatge que està donant el president Maragall i el seu entorn. En la seva conferència a “La Caixa”, va presentar a Maragall com la rauxa del país, i ell es va reservar el paper del seny. I va anar més enllà, parlant dels socialistes com la disbauxa, i del projecte de CiU com el de la serenitat. El que cal saber ara, després d’aquesta conferència, és si Artur Mas ha aconseguit arribar a la “bona gent” de CiU de les bases, gent modesta als quals la imatge distant i un tant “pija” de Mas els preocupava i els distanciava. I també si Mas ha sabut mantenir sense embrutar-se les bones relacions amb el sector dels negocis de CDC i d’UDC, i amb l’anomenat “Roquisme”. Sembla però, que tots aquests fronts, davant la crisi del tripartit s’han posat fermament darrere d’Artur Mas. Li queda però, un sector important: les seves relacions amb el secretari general de CiU, Duran Lleida, i l’entorn d’aquest dirigent. La seva visita a la Moncloa acompanyat de Duran Lleida, podria ser una hàbil maniobra de Mas per tal de foragitar l’últim problema de la coalició. Però quina és l’estratègia d’Artur Mas i els seus lampistes? Quan poden, es dediquen a trinxar ERC i els seus dirigents. A les comarques, l’enfrontament entre les bases convergents i d’ERC són possiblement insalvables. Quina és doncs, l’estratègia? Tot apunta que a la Moncloa es va parlar d’alguna cosa més que de l’Estatut, descavalcar l’independentisme del Govern, que molesta uns i altres, i establir la “pax pujoliana”, i per què no, Zapatero es preguntaria: és millor un president imprevisible com Maragall, o un hàbil representant de la sociovergència com podria ser Artur Mas?
