Un analista polític irlandès m'explicava un dia que la diferència entre el govern anglès i el govern espanyol és que l'anglès escolta quan vol i l'espanyol és sord. Evidentment ens referíem als processos d'alliberament basc i català en comparació a l'irlandès.
Efectivament, el segle XX, i encara abans, és ple d'exemples de la barbàrie perpetrada pels anglesos a Irlanda. Però el final d'aquest i el principi del segle XXI també ens ha deixat exemples de la capacitat democràtica dels anglesos per fer possible, malgrat les enormes dificultats, un procés de pau a Irlanda. Com deia el meu amic, finalment han sabut escoltar.
Espanya, però, és sorda. Les successives propostes i estratègies polítiques per pacificar Euskal Herria i iniciar un procés polític seriós en una atmosfera pacífica només han rebut com a respostes espanyoles la indiferència, el silenci o, directament, el rebuig irracional.
Així, Espanya i les seves institucions han anat perdent raonaments i legitimitat a l'hora que els seus condicionants per al diàleg han esdevingut excuses de mal pagador que canvien en funció d'allò que ofereix el moviment abertzale. No hi ha cap voluntat d'avançar i aprofundir un procés de pau sinó que es tracta de boicotejar-lo amb condicions prèvies absurdes que impedeixin, precisament, l'establiment d'aquest diàleg.
S'empresona, si cal, els dirigents polítics i socials que fa anys que aposten per la via democràtica, s'il·legalitzen partits i organitzacions socials que només tenen objectius polítics legítims i que reconeixen la política com a única eina de lluita i reivindicació, s'invisibilitzen i s'ataquen plataformes i moviments civils amb una trajectòria cívica impecable... I tot plegat perquè el seu objectiu i la seva proposta política és la plena llibertat dels bascos. Espanya parla de la fi de la violència a Euskadi, però és un subterfugi per no parlar de la fi del fet nacional a Euskadi.
Sortu serà, amb tota probabilitat, un nou nom malbaratat per la miopia i la sordesa de les institucions executives, legislatives i judicials espanyoles. Però serà, també, una nova mostra de com en són d'inútils els esforços espanyols per apagar una flama que crema amb força i determinació en una majoria de la societat basca.
A cada nova passa que fa una aposta raonada, fonamentada, pacífica i amb suport social a Euskadi, l'estat respon amb un negativa absurda i repetida sense sentit. s un joc dels disbarats que, paradoxalment, només fa créixer el nombre de partidaris de la independència a Euskadi. Voldríem imaginar un Govern espanyol amb prou força i valentia per encarar un procés de pau, però molt ens temem que serà només la determinació tossuda dels bascos la que els conduirà a la plena sobirania.
Dissabte 19 de febrer, desenes de milers de bascos van omplir els carrers de Bilbao amb un única lema "Bakearantz, legalizazioa" (cap a la pau, legalització), i la setmana següent només hem pogut escoltar frases viciades i excuses gastades del govern i la judicatura espanyoles.
Mal que els pesi, però, els bascos encerten el camí i ja veuen la llum al final del túnel.
