Per entendre què ha passat aquest cap de setmana cal conèixer la idiosincràsia, les maneres de fer del president Maragall, i la seva relació de dependència del seu germà Ernest Maragall. Tots dos són moltes vegades un de sol, evidentment, l?un és el genial i l?altre és el pencaire, obsessiu i poc donat a generar complicitats i treball en equip. Pasqual Maragall té com a president un greu problema Per entendre què ha passat aquest cap de setmana cal conèixer la idiosincràsia, les maneres de fer del president Maragall, i la seva relació de dependència del seu germà Ernest Maragall. Tots dos són moltes vegades un de sol, evidentment, l?un és el genial i l?altre és el pencaire, obsessiu i poc donat a generar complicitats i treball en equip. Pasqual Maragall té com a president un greu problema des dels seus inicis: ell té fusta de president però no disposa de l?equip necessari per portar a terme ni l?obra de govern ni les seves genialitats. L?intent de remodelació de l?executiu que anuncià el president Maragall aquest cap de setmana, sense consultar ni el seu propi partit ni els seus socis de Govern, tot i que com a president de la Generalitat no té per què fer-ho, demostren una vegada més que el seu equip i entorn no funcionen. s impossible de creure, com han dit alguns mitjans de comunicació, que la proposta de canvi sigui una cosa única i exclusivament del president. Hi ha dades que ho certifiquen. En primer lloc, i sense camuflatges de cap mena, proposa que Ernest Maragall es faci càrrec del departament d?Universitats i Recerca, però el que l?interessa realment és el centre de Telecomunicacions de la Generalitat, que depèn d?aquest departament i que és l?obsessió des del primer dia que governa el tripartit, d?Ernest Maragall i el secretari general García Bragado. Arriba a tal punt l?obsessió que estaria fins i tot disposat a deixar de ser secretari del Govern, naturalment deixant en aquest càrrec la seva mà dreta, García Bragado. La resta de la remodelació tenia diverses lectures. En primer lloc, l?escàndol que ja representa mantenir la consellera Mieras com a responsable de Cultura, sense haver-li preguntat mai si aquest era un tema que l?interessés. El país i tots els seus sectors intel?lectuals clamaven per un canvi. I no cal pensar-hi més, hi posarem la secretària general, Gemma Sendra, una alta i eficaç funcionària. I si aquesta no agrada, en les converses amb ERC, s?arriba a proposar el sociòleg Salvador Cardús, que des de Nova York s?assabenta de l?afer. Després, s?intenta liquidar l?altre objectiu de l?entorn Maragall, el conseller Carretero, un os que impedeix una llei territorial i una llei electoral a gust de l?aparell del PSC. S?arriba fins i tot a reclamar que se sacrifiqui Marta Cid, fent perdre a ERC un dels seus objectius emblemàtics de l?obra de Govern, Educació. I pel que fa als consellers socialistes, el ?maragallisme? vol liquidar aquells que no li són adeptes. Aquesta és una maniobra que els presidents de Govern realitzen sovint, però en aquest cas, no toca, perquè hi ha una discussió de l?Estatut, perquè és un govern de coalició, i això condiciona el president Maragall. I n?hauria de ser conscient. ERC ha deixat clar que no pensa cedir ni el centre de Telecomunicacions, dirigit amb encert per Xavier Bosch, ni Educació, i que Carretero és la punta de llança d?una determinada manera de veure el país, no sols des d?ERC sinó des de molts sectors nacionalistes.