Després d’una erràtica política de comunicació de l’equip del president Maragall, ara hem vist el veritable president en una roda de premsa de dues hores. Aquest pas és positiu, però ha fet tremolar a una part del govern i a la direcció del carrer Nicaragua, perquè saben que la gran virtut del president Maragall és ser un & Després d’una erràtica política de comunicació de l’equip del president Maragall, ara hem vist el veritable president en una roda de premsa de dues hores. Aquest pas és positiu, però ha fet tremolar a una part del govern i a la direcció del carrer Nicaragua, perquè saben que la gran virtut del president Maragall és ser un ésser lliure. Durant tota la roda de premsa, ha actuat amb certa valentia. A la pregunta de si sentia pressionat pel PSC, ha dit que no, que és ell qui pressiona el PSC perquè es convenci que no ha de claudicar. També ha sigut contundent amb el tema cabdal, el finançament, i ha trencat l’eslògan dels sectors de la Brunete Mediàtica i del PP, que contra el sistema de finançament de Catalunya argumenten: ‘no paguen els territoris, paguen els ciutadans’. Maragall ha sigut contundent: paga Catalunya. I, en el punt més àlgid de la roda de premsa, ha afirmat que els Països Catalans –evidentment sense utilitzar aquesta denominació, sinó parlant de Catalunya, el País Valencià i les Illes- són els que paguen més a l’Estat. A més, ha trencat amb el tòpic –amb valentia i decisió– que és Madrid qui més paga. Ha explicat, com molt bé va comentar al Senat el president de Cantàbria, que a Madrid hi som tots i hi paguem tots. I cobren de tots.
Veurem què dóna de si. El millor del president Maragall, repetim-ho, és el seu esperit lliure. Però creuran que és prudent els seus companys, de govern i de PSC? I els poders fàctics de Catalunya, què en pensen? A la roda de premsa, doncs, hem vist el millor Maragall.