Barcelona · Des de fa un temps, a casa nostra s'està escampant amb força un concepte sociopolític que, tot i no ser nou, té algunes característiques específiques en el cas català que el converteixen en únic. Em refereixo al progressisme i als seus seguidors, els progressistes. Aquest concepte ideològic és màgic, atès que justifica totes les actituds i totes les polítiques, i té un poder secundari en Des de fa un temps, a casa nostra s'està escampant amb força un concepte sociopolític que, tot i no ser nou, té algunes característiques específiques en el cas català que el converteixen en únic. Em refereixo al progressisme i als seus seguidors, els progressistes. Aquest concepte ideològic és màgic, atès que justifica totes les actituds i totes les polítiques, i té un poder secundari encara més poderós: qualsevol que critiqui els progressistes i les seves activitats es converteix, automàticament, en un feixista, un reaccionari o un burgès conservador. Examinem el fenomen amb més atenció. En primer lloc, no s'ha de confondre ser d'esquerres amb ser progressista. Són conceptes absolutament diferents i sense cap punt de contacte. Per exemple, estar en contra de les centrals nuclears i a favor de l'energia eòlica és d'esquerres, però estar en contra de totes dues coses és progressista. Hi ha més exemples, voler menjar cuscús i botifarra a Catalunya és d'esquerres, però limitar-se al cuscús i rebutjar la botifarra és progressista. Això sí, sempre amb un punt de prepotència i ironia fina, molt típica de la gauche divine. Però els progressistes tenen més característiques. Una de ben curiosa és la permanent actitud alliçonadora de Catalunya envers el món, en el sentit que els catalans podem donar lliçons a tots els països sobre com han de fer les coses o com han de resoldre els seus problemes. Aquesta actitud, especialment en relació a pobles en conflicte (sahrauís, palestins, colombians, tibetans, etc...) és molt progressista. Tant és així, que els catalans vam muntar un gegantí fòrum progressista, des del qual vam explicar al món com resoldre tots els problemes. En canvi, encara no sabem com resoldre els nostres propis problemes, ja siguin identitaris, socials, econòmics o de model de país. Fer-se aquestes preguntes, evidentment, és molt poc progressista. La última sorpresa que ens reservaven els progressistes era muntar la seva pròpia universitat d'estiu, que veurà la llum aquesta estiu a Barcelona. Evidentment, serà una universitat oberta al món, en contrast amb la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), considerada pels progressistes com una rampoina catalanista del passat. A més, la UCE es fa a la Catalunya Nord (a França, que diuen els progressistes), i tots sabem que fora de l'àrea metropolitana no hi ha vida intel?ligent, i menys encara als Pirineus. Davant d'aquest fenomen, i per mirar d'evitar les seves conseqüències devastadores per a la nostra nació i els nostres treballadors, tenim un remei. Enrocar-nos en l'esquerra real (no pas la transformadora, buida de contingut) i treballar (de debò) per canviar les coses.
