De la mateixa manera que és sabut que un bon nombre de la societat catalana va trobar encertat el canvi de govern a Catalunya a causa del cansament i dels vicis establerts per una acció de govern ininterrompuda durant vint-i-tres anys, també és cert que l?àmbit polític que va des de l?independentisme fins al nacionalisme passant pel catalanisme ha criticat, de forma creixent, el govern tripartit. De la mateixa manera que és sabut que un bon nombre de la societat catalana va trobar encertat el canvi de govern a Catalunya a causa del cansament i dels vicis establerts per una acció de govern ininterrompuda durant vint-i-tres anys, també és cert que l?àmbit polític que va des de l?independentisme fins al nacionalisme passant pel catalanisme ha criticat, de forma creixent, el govern tripartit. Ara bé, la primera part del procés d?aprovació del nou Estatut ?la viscuda al Parlament català-, i la segona part que viurem a les Corts espanyoles, poden aclarir de forma notable el mapa polític català i donar, finalment, la raó a Carod en la decisió política presa arrel de les eleccions de novembre de 2003. Alguns fets ens ajuden a fonamentar aquesta creença. En primer lloc hi ha l?argument, sabut i repetit, que es refereix a la necessitat del PSC d?assumir el compromís del Tripartit d?un nou Estatut. L?equilibri de govern, i l?oposició de CiU encapçalada per Artur Mas, ha obligat el PSC a anar molt més enllà del que hauria anat mai des d?una situació d?oposició. I la mateixa línia d?oposició de Convergència ha esdevingut sorpresa en contraposició amb una acció de govern tradicionalment marcada pel curt termini i el que s?anomena ?peix al cove?. Tenim, doncs, una decisió d?Esquerra que situa, en només dos anys, Convergència i els socialistes en una dinàmica de reivindicació nacional del tot inèdita en els darrers anys. Però no s?acaba aquí la feina política d?Esquerra. Ara a Madrid tenen l?oportunitat de desemmascarar els sectors més retrògrads, espanyolistes i jacobins del PSOE, als quals ja no els queden marge de maniobra per dissimular: o estableixen vincles de vot comú amb el PP o refermen la voluntat expressada per activa i per passiva del president Zapatero. Si Esquerra manté una posició que combini fermesa i dignitat en la seva negociació a Madrid ?i això té poc a veure amb el sí als pressuposts de l?Estat-, té l?oportunitat de visualitzar qui és qui a la política espanyola i, de retruc, a la política catalana. Només per dibuixar un mapa diàfan de les voluntats polítiques dels partits catalans i espanyols a partir del procés d?aprovació del Nou Estatut de Catalunya, ja es podria avalar la decisió d?Esquerra de situar Maragall al capdavant de la Generalitat. Un cop dibuixat aquest mapa, però, Carod podria continuar fent cas del seu olfacte, oblidar l?equidistància i actuar en conseqüència.
