Barcelona · Hi ha un càlcul que algú hauria hagut de fer abans de posar-s’hi: a una certa idea d’Espanya li pot convenir més que a ningú segons quins nivells de crispació. Per això em sembla d’una falta d’intelligència infantil mirar de participar a qualsevol preu al festival d’insults i de desqualificacions que domina Espanya aque Hi ha un càlcul que algú hauria hagut de fer abans de posar-s’hi: a una certa idea d’Espanya li pot convenir més que a ningú segons quins nivells de crispació. Per això em sembla d’una falta d’intelligència infantil mirar de participar a qualsevol preu al festival d’insults i de desqualificacions que domina Espanya aquests darrers mesos. Un cop engegat el procés estatutari a Madrid calia i cal deixar que els espanyols es llencin els plats pel cap entre ells. No oblidem que cascant l’Estatut el que de fet fan els uns i els altres és cascar-se entre ells. Això si, utilitzant Catalunya d’objecte polític, d’instrument al servei d’uns interessos en els que els catalans tan sols hi som comparses. Cal no perdre el nord, per tant. Cal saber-hi ser, en aquest joc. Ja que ens hi hem posat, cal saber estar a l’alçada i no deixar que l’estètica ens perdi un altre cop.
La història recent de Catalunya ens dona lliçons clares del que dic. És tan senzill caure en el parany del gest inútil i posar-lo al servei dels interessos dels enemics de Catalunya! Què va ser, si no, el 6 d’octubre de 1934? Ara que per fi comencem a veure aquells anys, alliberats del romanticisme propi del temps de la democràcia recuperada, podem percebre el nombre d’errors estúpids en els que va caure la política catalana del temps de la República. Ells van perdre el nord. Potser gairebé mai no el van encertar, el nord. Nosaltres hauríem d’haver après que el nord consisteix a assolir els objectius que ens anem plantejant, un darrera l’altre, amb les marrades que calgui, tenint en compte les forces de què disposem en cada moment. El nacionalisme reeixirà tan sols si s’ho planteja d’aquesta manera. A base de cops de pit tan sols donarem arguments i oportunitats a l’adversari per esclafar-nos. Tant costa d’entendre als qui pretesament representen el que de més radical té el catalanisme d’avui? No s’adonen que en el fons són l’instrument necessari de l’Espanya més reaccionària, la justificació per a tancar totes les portes a una certa idea de Catalunya?

No perdre el nord vol dir actuar amb intel.ligència, posant el punt d’arrogància necessària per encarar una contesa d’aquestes dimensions de portes endins més que no pas de portes enfora, no fos cas que l’arrogància exhibida en certs moments els faci ridículs en els temps de les renúncies. No perdre el nord vol dir saber per quines estacions cal passar per assolir l’objectiu final, no fos cas que a la primera aturada els obliguin a aturar-se per sempre. No perdre el nord vol dir entendre la potència de l’adversari, adopti la forma que adopti, no fos cas que un dia apareguin desfets a les mans de qui suposadament tan bé els entenia. No perdre el nord vol dir acompassar compromisos, cercar aliats, objectivar problemàtiques i actuar amb el cap fred. Esperem que n’aprenguin algun dia.