L’executiva de CDC es va celebrar ahir amb un ambient de gran eufòria. El partit i la federació semblen retrobar-se a si mateixos i, més important encara, Artur Mas s’ha consolidat com a líder indiscutible de Convergència. Ara li falta la signatura pendent d’UDC i Josep Antoni Duran i Lleida. Artu

L’executiva de CDC es va celebrar ahir amb un ambient de gran eufòria. El partit i la federació semblen retrobar-se a si mateixos i, més important encara, Artur Mas s’ha consolidat com a líder indiscutible de Convergència. Ara li falta la signatura pendent d’UDC i Josep Antoni Duran i Lleida. Artur Mas, tot i l’eufòria, sap molt bé que el tripartit intentarà resistir tota la legislatura i que els bons moments, a vegades, no duren per sempre. Per aquest motiu va recordar a la direcció del seu partit que es necessiten 68 diputats per governar i gaudir de la majoria absoluta. Va ser hàbil, però, i tot i assegurar que descartava reeditar qualsevol pacte amb el PP, no va dir res del seu idil·li amb Rodríguez Zapatero i de la temptació de la socioconvergència que alguns sectors econòmics i socials de l’entorn de CiU donen per fet de produir-se una victòria de la federació nacionalista.
És cert, però, que el sector més sobiranista de CDC no veuria possible un acord amb els socialistes perquè seria l’aigualiment definitiu del projecte nacional català. Aquest sector estaria més decantat cap a un acord amb Esquerra Republicana, avui difícil per les tensions i el desconeixement mutu de les dues cúpules dels partits i, més encara, per una desconfiança que impossibilita possibles acords de futur. Així, CDC i Artur Mas estan en el seu millor moment des de la creació del govern tripartit, però cada vegada més es fa més evident el dilema ERC o PSC.