Barcelona · L’opinió pública espanyola està vivint el debat sobre l’Estatut de Catalunya des de la perplexitat: de sobte, des de Catalunya, es proposa la solució a un problema que, des de la perspectiva espanyola, no es volia reconèixer que existia. Amb independència del resultat final del procés negociador ara tot just encetat, la proposta d’ L’opinió pública espanyola està vivint el debat sobre l’Estatut de Catalunya des de la perplexitat: de sobte, des de Catalunya, es proposa la solució a un problema que, des de la perspectiva espanyola, no es volia reconèixer que existia. Amb independència del resultat final del procés negociador ara tot just encetat, la proposta d’Estatut, haurà servit, pel cap baix, per a diagnosticar de manera coincident quines son les nostres necessitats collectives (reconeixement nacional, més poder polític i resoldre el dèficit fiscal) i per a definir un nou horitzó compartit per la societat catalana sobre el nostre futur nacional. Però també haurà servit perquè Espanya torni a escoltar, amb claredat, quin és el problema i la corresponent solució que Catalunya planteja. Durant massa temps hem evitat parlar de la qüestió de fons de l’exigència catalana. De fet, des de la Transició no havíem tornat a parlar amb la claredat d’ara. I justament ara ho podem fer sense els límits que aquell moment ens imposava. Però també durant tots aquests anys, els successius governs espanyols i tota l’estructura de poder que es concentra a Madrid no havien volgut assumir l’existència de cap mena de problema a resoldre. La “conllevancia” pesada de les reivindicacions catalanes s’havia convertit amb “l’statu quo” madrileny, perfectament suportable. Vist des de Madrid i projectat a tot l’Estat, no hi havia qüestió catalana a resoldre, sinó simplement paciència per aguantar les pesades reivindicacions dels catalans. El model desenvolupat des del temps de la LOFCA i la LOAPA havia resolt el plet territorial. De sobte, i malgrat els 18 mesos de debat català, mirats amb menyspreu des de Madrid, Catalunya planteja un proposta poderosa per a resoldre els dèficits nacionals del país. I sobre una opinió publica “innocent”, es desplega tota la catalanofòbia de la dreta i una part de l’esquerra, sense veus espanyoles que optin per fer seva la proposta catalana. No ens han d’estranyar algunes reaccions de molta gent de bona fe. L’Estatut ha estat pres en consideració. S’ha acceptat discutir sobre la solució. Els ha tocat acceptar que hi ha, per tant, qüestió i problema a resoldre. Ara ens caldrà a tots tenir el valor de tancar bé el cercle. Amb fermesa i intelligència, convençuts que tenim una bona oportunitat i quetancar en fals el repte plantejat no convé, sobretot, a Espanya.
