Barcelona · Per anar fent boca del que podria ser la campanya pel referèndum de l’Estatut, podríem anar entonant aquell que va sonar precisament en l’últim referèndum, de mal averany en aquest cas. Aleshores dèiem «una altra Europa és possible». Ara podríem anar preparant el d’«Una altra Espanya és possible?», pe Per anar fent boca del que podria ser la campanya pel referèndum de l’Estatut, podríem anar entonant aquell que va sonar precisament en l’últim referèndum, de mal averany en aquest cas. Aleshores dèiem «una altra Europa és possible». Ara podríem anar preparant el d’«Una altra Espanya és possible?», però mantenint-hi l’interrogant, perquè la incredulitat potser no ens podrà abandonar mai. És evident que el model autonòmic és insatisfactori, des de tots els punts de vista, fins i tot des del punt de vista del seu naixement. El dia 2 de novembre el recordarem com el dia en què els nostres parlamentaris van parlar més clar davant dels polítics espanyols sobre aquesta insatisfacció. Mai s’havia dit tant reiteradament que Catalunya reclama respecte per poder continuar essent una nació. La imatge d’unitat, que abraçava tant els polítics com la societat civil catalana coordinada per Òmnium Cultural, va ser realment històrica. Tants anys patint pel relleu del lideratge de Jordi Pujol, i hem tingut davant nostre una presència política molt més potent: un discurs comú, compacte a l’hora de plantar cara, malgrat les referències a les postures de partit fetes per Artur Mas i Manuela de Madre. Ningú no negarà que van estar a l’alçada del moment i que van saber anar més enllà del que el discurs polític ens havia proporcionat fins ara a Catalunya mateix des d’aquests dos partits. Carod-Rovira, aquest polític que el curs de la legislatura sembla haver empetitit, és qui més creu en la consistència d’aquesta unitat política, i està disposat a fer passar això per davant d’interessos personals o de partit (potser això és el que el fa ser més gran). Ahir va saber transmetre un missatge que no tenia res de partidista i sí molt de país: ja n’hi ha prou de carregar contra Catalunya. Esperem que el 2 de novembre no hagi estat un miratge per als catalans, sinó una nova forma d’interrogar sobre el model de relacions entre Catalunya i Espanya molt més clarificador. Entre tots els parlamentaris que van intervenir van anar desgranant aquesta interrogació cap a la banda del PSOE i del PP. Com a resposta, el plantejament de Rodríguez Zapatero sona ben bé com un canvi de discurs. Li digui nació o identitat nacional, durant el debat va defensar postures que molts pocs polítics espanyols han ofert fins ara. I malgrat això, el model d’estat de les autonomies no se li va moure ni un milímetre d’on estava el 1978, i va plantejar un escenari de negociació sobre l’estatut que no representa cap concessió a les aspiracions actuals de Catalunya. És una llàstima. El model espanyol, doncs, ha quedat saturat. És a dir, incapaç d’assumir la banda ampla que representa la proposta catalana respecte al raquitisme ideològic del que vol dir modernitzar l’estat. És clar, que tenint una oposició com el PP, a Zapatero li deu semblar que ens està obrint les portes del cel. El PP ha quedat acorralat en el seu propi discurs, que només el porta enrere, a la prehistòria de la democràcia espanyola. Ja no pot fer més marxa enrere.
Però el que ens ha de preocupar de veritat és aquesta saturació del sistema polític espanyol. Segons el diccionari, quan un amplificador dóna un senyal de sortida inferior al teòric perquè el senyal d’entrada té una amplitud molt superior a la normal de funcionament es diu que està saturat. Doncs això.