Josep-Lluís Carod-Rovira, en una intervenció plena de seny i responsabilitat, ha dit que un cop de porta al nou Estatut ens abocaria a un futur incert. Avui, Mariano Rajoy, el que ha fet ell, el seu partit i “l’aznarisme” ranci de bona part de la seva intervenció, és donar aquest cop de porta, amb un discurs on no ha deixat ni la més míni Josep-Lluís Carod-Rovira, en una intervenció plena de seny i responsabilitat, ha dit que un cop de porta al nou Estatut ens abocaria a un futur incert. Avui, Mariano Rajoy, el que ha fet ell, el seu partit i “l’aznarisme” ranci de bona part de la seva intervenció, és donar aquest cop de porta, amb un discurs on no ha deixat ni la més mínima escletxa, i si a això hi afegim el lliurament al Tribunal Constitucional d’un recurs contra l’Estatut, l’Espanya eterna ha tancat la porta a la nova Catalunya que s’ha presentat a Madrid amb el 90% d’unitat del seu Parlament. És cert que abans, Rodríguez Zapatero ha fet un discurs suau i intelligent, però també ha deixat clar que trencava la promesa feta al poble de Catalunya. No passaran ni amb el terme de la nació ni amb el finançament ni amb la bilateralitat, és a dir, el moll de l’os de l’Estatut. L’ambient entre la societat civil, periodistes i intellectuals que han seguit en directe des del Cercle de Belles Arts amb pantalles gegants les intervencions, era de serietat. Si es tomba aquest Estatut, deien la majoria dels comentaris, quin és el camí que queda? Amb tot, en el moment d’escriure aquesta crònica queden moltes hores d’intervencions al Parlament, però sembla que la lletra i la música sentides fins ara porten a que aquest Estatut serà fortament retallat. Avui potser s’aprovarà la seva tramitació, s’espera el vot a favor de totes les forces progressistes i nacionalistes, però tots els observadors i experts en la qüestió parlamentària creuen que l’única sortida és la negociació a la baixa amb Zapatero o el retorn de l’Estatut a Catalunya. La delegació catalana ha pogut intervenir sense cap mena d’incident, amb respectuós silenci. Artur Mas ha fet una intervenció brillant, continuïtat del seu moment ascendent, ha estat clar, no ha anat amb subterfugis, i l’únic que no tocava era que una part de la seva intervenció l’hagi fet com a CiU, tot i que el plantejament era justificat per explicar la lleialtat durant dècades de la federació nacionalista a l’estabilitat de l’Estat espanyol. Manuela de Madre ha tingut dues parts claríssimes: una, la que semblava dictada per Miquel Iceta, concisa, la línia del PSC, i després ha tingut un moment àlgid quan ha actuat com una noia, ara dona, andalusa, que va haver d’abandonar la seva terra per anar a Catalunya i acceptar, amb respecte per la seva Andalusia, la nació catalana, la seva llengua i la seva cultura. Però sobrava la seva apellació a la unitat d’Espanya, que no estava previst com a representat del Parlament català. Finalment, Josep-Lluís Carod-Rovira ha fet el que havia anunciat: un discurs estrictament com a representant del Parlament, obviant qualsevol referència partidista, però deixant clar que aquesta és una oferta de convivència a Espanya, i que si aquesta oferta no és acceptada, si l’Estatut és rebutjat, caldrà que algú expliqui quin camí li queda a Catalunya. La seva intervenció no ha produït rebombori a la cambra, com es pensava.
