A Catalunya la naturalització, és a dir, acabar reconeixent com a catalana una persona d’origen estranger, era una potestat que el rei compartia amb les corts; per això, durant els segles XVI i XVII a les corts de Catalunya es presentaren sollicituds de naturalització, que aquestes o bé concediren o bé refusaren.El 1542, hi ha el testimoni d’un A Catalunya la naturalització, és a dir, acabar reconeixent com a catalana una persona d’origen estranger, era una potestat que el rei compartia amb les corts; per això, durant els segles XVI i XVII a les corts de Catalunya es presentaren sollicituds de naturalització, que aquestes o bé concediren o bé refusaren.El 1542, hi ha el testimoni d’una sollicitud d’aquesta mena per un genovès que afirmava haver-se passat trenta-dos anys residint a Barcelona i a Palamós; a les corts de 1599, hi ha una sollicitud de naturalització presentada per un castellà, originari de la diòcesi de Burgos, resident durant deu anys a Vilafranca de Conflent; sollicituds d’aquesta mena també en presentaren valencians i aragonesos. En conseqüència, malgrat la unió dinàstica entre les corones d’Aragó i Castella existia als segles XVI i XVII un concepte de naturalització, equivalent a l’actual de nacionalitat, catalana, independent de la dependència d’un determinat rei ja que sollicituds d’aquesta mena en presentaren gent originària de Castella, Aragó o València; les naturalitzacions sollicitades per valencians i aragonesos impliquen que la Corona d’Aragó no era pas un àmbit “nacional” únic. Per saber-ne més: Sales, Núria: Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII) Barcelona, Edicions 62, 2002 (Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar, 4) Xavier Deulonder / historiacatalunya@accat.org
