A les Nacions Unides hi ha prop de dos-cents estats, però pocs d'ells són uninacionals. Les fronteres polítiques no es corresponen amb les fronteres humanes. Això passa a tot el món. A Europa, com en d'altres continents, van crear-se un seguit d'estats artificials segons les conveniències de les grans potències imperialistes. En el cas de Iugosl&agr A les Nacions Unides hi ha prop de dos-cents estats, però pocs d'ells són uninacionals. Les fronteres polítiques no es corresponen amb les fronteres humanes. Això passa a tot el món. A Europa, com en d'altres continents, van crear-se un seguit d'estats artificials segons les conveniències de les grans potències imperialistes. En el cas de Iugoslàvia va ser un invent de l'imperi britànic d'ajuntar un seguit de pobles eslaus en un nou estat sorgit de la descomposició dels imperis austríac i otomà després de la I Guerra Mundial. A empentes i rodolons, amb monarquia autoritària primer i amb dictadura comunista després, Iugoslàvia va tirar endavant fins que la fi del comunisme, sumada a la desaparició física del dictador Tito, van fer la situació inviable. L'arribada de la democràcia va suposar que els diferents pobles assumissin el seu present i el seu futur amb llibertat, i la decisió va ser crear els seus propis estats. L'intent de Sèrbia de mantenir dempeus Iugoslàvia a partir de la seva hegemonia i per la força de les armes –guerres d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina i Kosova– va fracassar perquè els pobles alliberats no van acceptar un nou domini, ni l'Europa comunitària podia tancar els ulls a les barbaritats del dictador Milosevic a les portes de casa seva. De les sis repúbliques que integraven Iugoslàvia van sorgir-ne cinc estats: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Macedònia i Sèrbia-Montenegro. Per tant, sols una de les antigues repúbliques iugoslaves va seguir unida amb Sèrbia, Montenegro, i ara aquesta història s'ha acabat amb la decisió democràtica del poble montenegrí, que ha decidit ser independent i abandonar la confederació amb Sèrbia. Era un serrell que havia quedat pendent del procés de dissolució de Iugoslàvia. Però aquest no es un punt final, ja que hi ha un altre territori que aviat serà independent, la província autònoma de Sèrbia de Kosova, que actualment està administrada per forces internacionals europees. Hi ha unes negociacions en marxa entre el govern serbi i les autoritats kosovars, elegides democràticament, que representen a la població albanesa majoritària i que des de fa anys ha decidit ser independent.
El que han exercit els pobles de l’antiga Iugoslàvia es diu dret a l’autodeterminació. I ens preguntem si es un dret exclusiu d’aquests pobles, o dels africans (sahrauis exclosos) i d’altres continents. Què els passa als tibetans, tàmils, sahrauis, txetxens, bascos i catalans per no tenir aquest dret? Qui decideix qui té dret a escollir el seu futur? No tindran "delirium tremens" els qui s’atorguen el poder de decidir qui té dret a decidir enlloc dels pobles? Feliçment, la història no s’acaba i marca un camí de llibertat pels pobles decidits a lluitar pel que volen.
