Són moltes les veus, entre elles aquest portal, que arran de l’atemptat d’ETA a Barajas han recorregut al model irlandès a l’hora d’interpretar-lo. De fet, la situació actual evoca l’estancament que va patir al seu dia el procés de pau d’Irlanda del Nord. El 10 de febrer de 1996 esclatava una bomba de mitja tonelada en una estació de tramvia al nou barri financer de Canary Wharf, a Londres. Aquest fet va provocar una gran commoció entre l’opinió pública, ja que l’IRA traslladava així a Anglaterra la sensació de por que durant anys havien patit els pobles i ciutats d’Irlanda del Nord. L’atemptat, que va suposar la mort de dues persones, va posar fi a disset mesos d’alto-el-foc de l’IRA.
Finalment, i després de més atemptats –alguns tan sonats com el del 15 de juny del mateix any que va destrossar el centre comercial de Manchester-, l’IRA decretaria un nou i definitiu alto-el-foc el 20 de juliol de 1997 que donaria lloc als acords de pau del Divendres Sant de 1998. La interpretació general d’aquells atemptats és que l’IRA no pretenia matar sinó avisar el govern de Londres de que, si volia, encara ho podia fer. Es tractava més aviat d’una exigència de converses de pau i no tant d’un retorn a les armes.
Ni els atemptats del 1996 –com tampoc els anteriors del 1994 que havien trencat un primer alto-el-foc- van suposar la fi del procés de pau. Més aviat van contribuir a generalitzar la sensació de que tot i que l’IRA no podia guanyar la guerra tenia la capacitat d’allargar-la durant molt de temps si s’ho proposava. Finalment, l’estiu del 2005, després d’un camí ple de sobresalts, l’organització armada nord-irlandesa inutilitzava tots els seus arsenals i renunciava públicament a la lluita armada. A l’estat espanyol sembla que a alguns ja els vagi bé l’eternització del conflicte.
