La guerra de l’Iraq s’ha convertit en una pedra penjada al coll del president Bush, és a dir, condiciona el seu futur polític i el del seu govern, així com els resultats de les pròximes eleccions legislatives i presidencials. Les coses no han sortit com s’esperava l’amo de l’imperi i cal buscar solucions cara als comicis legislatius que, ta La guerra de l’Iraq s’ha convertit en una pedra penjada al coll del president Bush, és a dir, condiciona el seu futur polític i el del seu govern, així com els resultats de les pròximes eleccions legislatives i presidencials. Les coses no han sortit com s’esperava l’amo de l’imperi i cal buscar solucions cara als comicis legislatius que, tal com està ara la situació, prometen ser un desastre per als candidats republicans. Per aquesta raó el president ha viatjat a l’Iraq, per tal de vendre una imatge que les coses milloren; per això s’ha venut la mort del sanguinari al-Zarqawi, líder dels grups islamistes d’Al Qaida a l’Iraq, com una gran victòria capaç de fer canviar el curs de la guerra; per això s’ha anunciat que aquest mateix any començarà la retirada esglaonada de les tropes nordamericanes. Més enllà de les aparences i del que vol vendre l’administració Bush a tot el món la realitat és que a l’Iraq hi ha un mínim de mil morts mensuals, que el procés polític avança molt lentament, que les forces policials i militars del nou règim, dominat pels religiosos xiites, es consoliden i capaciten per a la seva feina a ritme lent, de que la guerra civil entre xiites i sunnites –es mata en funció de la religió– afecta tot el territori excepte el Kurdistan, pràcticament independent i on regna la tranquil·litat i hi ha prosperitat econòmica. Amb la seva intervenció militar, Bush va fer possible que un guerriller com al-Zarqawi assolís fama internacional, en desenvolupar una actuació violenta que no ha respectat cap límit dins la crueltat que tota guerra implica. La tàctica dels cotxes-bomba amb suïcida a dins va ser un primer pas per assegurar una ració diària de matances, va seguir l’espectacle per Internet d'ostatges occidentals decapitats en directe per arribar a desfermar una guerra religiosa entre sunnites –els seus– i xiites –els enemics junt amb els nord-americans–. La desaparició d’aquest dirigent no assegura que els seus successors siguin més moderats ni la descomposició de la seva estructura armada. I la guerra entre iraquians, de moment, no hi ha qui la pari. Tampoc sembla possible fer marxa enrera en l’actual situació de pràctica independència del Kurdistan, amb les seves forces armades i el seu govern, que viuen al marge del caos entre sunnites i xiites. El conflicte civil està generant des de fa mesos moviments de població de tal manera que s’estan dibuixant zones 'netejades', és a dir, on viuen sols els kurds o els àrabs xiites o els àrabs sunnites, tant a nivell territorial com a nivell de barris a les grans ciutats com Bagdad, Mossul, Kirkuk, Bassora. I després d’haver desencadenat aquest caos, el president Bush ven que les coses van a millor i que ja és hora de marxar. Déu n’hi do, la barra, la cara dura i la culpabilitat d’aquest dirigent nordamericà. I pensar que a l’Estat espanyol hi governava un dirigent, Aznar, que estava a les seves ordres! Menys mal que les urnes el van foragitar.
