Perú ha estat un camp de batalla entre les dues esquerres de que hem parlat en ocasions anteriors i ha guanyat la diguem-ne socialdemòcrata (la que governa Xile, Uruguai, Brasil) mentre que ha perdut la populista-indigenista que representen els presidents de Veneçuela i Bolívia. Tot plegat, però, no deixa de ser una simplificació, és a dir, una veri Perú ha estat un camp de batalla entre les dues esquerres de que hem parlat en ocasions anteriors i ha guanyat la diguem-ne socialdemòcrata (la que governa Xile, Uruguai, Brasil) mentre que ha perdut la populista-indigenista que representen els presidents de Veneçuela i Bolívia. Tot plegat, però, no deixa de ser una simplificació, és a dir, una veritat (i una mentida) a mitges. El fet real és que tot el subcontinent meridional americà ha girat cap a l'esquerra, excepte en el cas de Colòmbia, on l'existència d'una molt potent força guerrillera explica en gran part la victòria recent del dretà president Uribe.
Però l'esquerra sudamericana no és uniforme sinó multiforme, igual que els pobles i els estats que la formen. Hi ha un component comú a totes les esquerres que és el fet social, la situació de pobresa generalitzada, l'existència d'una gran part de la societat vivint sota mínims mentre governen unes minories que acaparen les riqueses i es queden amb els beneficis de l'estat i de l'economia. La fórmula socialdemòcrata busca polítiques pal•liatives del desastre social sense tocar els mecanismes de poder existents, lluita per fer disminuir el nombre de pobres i per proporcionar ajuts socials als més desvalguts. Hi ha, però, un altre component en gran part del continent que es l'indigenista, que se suma a l'anterior i que fa que, en diversos estats, els més pobres coincideixin majoritàriament amb els indígenes, és a dir, els descendents dels conquerits durant la invasió i conquesta castellana. La pobresa, en aquest cas, es fruit, entre d'altres factors, de la discriminació social, cultural, ètnica (o racial) i econòmica soferta durant segles (exactament des del moment de la conquesta) per part d'unes classes dirigents descendents dels conqueridors. Ha fet falta esperar al segle XXI per veure indígenes a la presidència de Perú (Alejandro Toledo) i Bolívia (Evo Morales) quan la majoria de la població d'aquestes estats sempre ha estat indígena. Hi ha, doncs, una suma de factors socials i ètnics (podem parlar de polítiques racistes contra els indígenes) en diversos estats que després de dècades de lluita i d'autoorganització han conduït a la victòria de Morales, a que Ollanta Humala quedi segon al Perú, a que Chávez articuli un discurs amb fortes connotacions indigenistes, als moviments creixents a l'Equador, etc. És un procés històric que ara està eclosionant a nivell polític i que coincideix amb l'aparició d'un nou Fidel Castro, ara però banyat en petroli, que és el president veneçolà Chávez. Aquest dirigent, mestís, és clarament anti-imperialista, anti-nordamericà, populista, demagog i decidit a fer recular l'imperi ianqui en terres sudamericanes. El seu suport va ajudar a vèncer a Evo Morales (que hauria guanyat igualment sense el seu ajut), ha intentat situar a Humala a la presidència peruana –però ha estat derrotat per la suma de l'esquerra socialdemòcrata i la dreta clàssica–, i ara té davant seu els reptes de Nicaragua, on els sandinistes podrien fer-se amb el poder pròximament; Mèxic, on el candidat de l'esquerra està ben situat, i Equador, on la inestabilitat política podria conduir al poder als moviments político-socials indigenistes. L'evolució política del continent americà, a principis del segle XXI esdevé molt interessant.
