La revolució tranquil·la que està vivint l’Estat francès des de fa setmanes és una demostració clara de la força que té un poble quan està decidit a actuar políticament en un marc democràtic. La lluita contra el CPE, o llei del primer contracte de lloc de treball, està encapçalada per sindicats i estud La revolució tranquil·la que està vivint l’Estat francès des de fa setmanes és una demostració clara de la força que té un poble quan està decidit a actuar políticament en un marc democràtic. La lluita contra el CPE, o llei del primer contracte de lloc de treball, està encapçalada per sindicats i estudiants però és seguida per una part important de la societat francesa, que considera que el govern de dretes dirigit pel primer ministre Dominique de Villepin s’ha passat de la ratlla en el camí del neoliberalisme que estan seguint la major part de les societats del món occidental. Un primer efecte polític de les mobilitzacions de milions de persones arreu del territori es la de fer inviable la llei aprovada pel govern i pel parlament i, per tant, aquesta llei haurà de ser retirada o transformada tant a fons que no la reconeixerà ni qui la va concebre. Aquest es l’objectiu primari dels milions de francesos que surten al carrer a expressar la seva oposició. Un segon efecte polític es que l’actual govern i, sobretot, el seu primer ministre, tenen data de caducitat avançada, és a dir, no poden durar gaire i hauran de ser canviats. La carrera política de Villepin ha arribat a la seva fi i la protecció del president Chirac ja no li serveix de res. El carrer ha sentenciat. Això sembla obrir el camí a la presidència a l’ambiciós ministre de l’Interior i president del partit neogaullista Nicolas Sarkozy. El fusible Villepin ha estat cremat i ningú dins del camp de la dreta, Chirac inclòs, sembla poder deturar les pretensions presidencials de Sarkozy. Un tercer resultat de les mobilitzacions es l’afebliment del president Chirac després de ser desautoritzat per les masses revoltades o, dit d’altre manera, per la força del poble. Tot plegat és un regal inesperat per unes esquerres dividides i que fins l’esclat d’aquesta revolució apareixien sense gaires perspectives electorals. Els socialistes francesos veuen com el vent els bufa a favor. Les decisions trigaran més o menys temps però la força del poble ha tombat la CPE, ha cremat el primer ministre i el seu govern, i ha deixat tocat el president de la República donant, de rebot, noves perspectives a les esquerres.
Mirant a casa nostra i aplicant-nos la lliçó, podem pensar que en la crucial negociació de l’estatut les coses podien haver anat d’una altra manera si a més de les negociacions de passadís i de despatx el poble hagués fet sentir la seva veu, com el passat 18 de febrer. Recordeu la frase de la transició "que la prudència no ens faci traïdors"?
