Després de l'atemptat contra un comboi de turistes catalans i bascos al Iemen i que els autoritats d'aquell país hagin atribuit l'atac a Al Quaeda, el Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC) publia, de la mà del seu secretari David Bajona, aquest article que us reproduïm a continuació i que pdoeu llegir també aquí, en què reflexiona sobre l'estratègia de l'organització terrorista a l'hora de buscar el seu ressò en l'opinió pública com a principal arma d'atac en una era marcada pels efectes de la difusió dels mass media.
De Londres al Iemen, passant pel Líban
L’estratègia d’Al Qaeda consisteix en una aproximació indirecta al centre de gravetat real d’Espanya, el Regne Unit i altres països occidentals: la opinió pública. De la mateixa manera que alguns teòrics del bombardeig estratègic dels anys vint i trenta del segle XX postulaven que forces de bombardeig atacant les grans ciutats acabarien amb l’enemic i la seva moral, Al Qaeda fustiga el públic occidental amb atacs terroristes. Aquests són molt inferiors als bombardeigs, com els ‘blitz’ sobre Londres i Barcelona, malgrat que multipliquen els seus efectes per la difusió pels mitjans de comunicació de masses.
S’ha de ser conscient d’on resideix el centre de gravetat, l’opinió publica, en la presa de decisions estratègiques a llarg termini d’occident perquè aquest és l’objectiu. En l’actual moment, en que Al Qaeda busca per diverses raons atacar amb èxit el Regne Unit i l’Estat espanyol, la pressió que s’exerceix sobre la ciutadania en general només pot ser creixent. Les raons, o millor dit, objectius, són diversos. En primer lloc existeix un objectiu estratègic a llarg termini que és desestabilitzar la regió del Magrib i d’Al Andalus, tal i com anuncien en el comunicat de creació d’Al Qaeda del Magreb. En segon lloc, pressionar els aliats a Afganistan de manera indirecta. El combat de l’OTAN amb els talibans no és encara guanyat i la creixent pressió militar, liderada per les tropes nord-americanes i britàniques força a Al Qaeda a contraatacar per intentar evitar la derrota buscant la retirada de tropes aliades, retirada que depèn de la postura de l’opinió pública.
Els efectes no trigaran a notar-se per cada atemptat reeixit, malgrat que no sempre en la direcció pretesa pels jihadistes. És molt probable que un atac amb èxit sobre sòl britànic galvanitzi l’opinió britànica, faci emergir el patriotisme com a denominador comú entre les forces polítiques i s’afronti la solució amb el mateix sentit d’Estat que amb el que es van encarar les campanyes de bombes de l’IRA. Tanmateix no es produiran aquests efectes si l’objectiu és Espanya on es previsible que es comenci a discutir sobre la presència de les forces militars espanyoles a l’Afganistan, s’utilitzin els atacs en la lluita partidista i es debiliti la moral respecte d’un conflicte del que no es vol reconèixer la participació.
La contraposició de les reaccions britànica i espanyola no pot deixar de mostrar les debilitats d’uns més que dels altres. A Catalunya, d’on cada mes sabem que surten voluntaris musulmans per participar en la Jihad a l’Iraq i d’altres llocs del món i on són detingudes cada mes diverses persones integrades en xarxes jihadistes, hauríem d’estar especialment vigilants. Especialment explicant a la nostra opinió pública el que passa realment a llocs com el Iemen, país que molts descobriran ara de cop. No ajuden a preparar la nostra opinió pública per al conflicte en que, ens agradi o no som immersos, la desorientació d’alguns polítics, la hiperinflació del conflicte palestí pels mitjans de comunicació i la manca de mitjans contraterroristes, d’intel·ligència i dels serveis d’emergència. Cal reaccionar abans que sigui tard, a Madrid i a Barcelona.
