L’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) és un dels cinc guardonats amb el Premi Nacional de Cultura que s’han fet públics fins al moment i que entrega la Generalitat de Catalunya des de 1996. La categoria amb què ha estat reconegut Fontana, la de Trajectòria Professional i Artística, però, és de nova creació i vol distingir aquelles persones que, pel seu compromís vital i trajectòria, han fet una aportació rellevant a la cultura catalana i han contribuït a dignificar-la.
Fontana, que és catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques i ha fundat i dirigit durant deu anys l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives de la Universitat Pompeu Fabra, és autor d’una vintena de llibres i impulsor de diverses revistes, i fou una figura destacada de la resistència al franquisme.
Fontana sempre ha estat partidari d’entendre la història no com un procés linial que sempre avança i en què Occident civilitza la resta del món, sinó com una visió molt més global en què hi intervenen molts factors, com els que al seu dia va introduir el marxisme sobre les diferències de classe. Considera també que l’historiador té un compromís envers la societat que l’envolta i per això cal que es pronunciï sobre els temes candents. I un d’aquests és el de la memòria històrica, que a casa nostra és especialment rellevant en tot allò que fa referència a la guerra civil i la dictadura franquista, qüestió sobre la què Fontana, tal com declarava a La Vanguardia de divendres passat, “la idea que és millor que enterrem allò succeït entre 1936 i 1939 perquè ens podria dividir és insensata. No és necessari saber-ho per jutjar ningú sinó per entendre què va passar i evitar que torni a passar”.
