Alguns ho qualificaran de broma, si tenim en compte que el final de les forces armades catalanes, i del país en general, va ser una tràgica derrota de la qual encara ens llepem les ferides. Però tenint en compte l’espectacular inferioritat numèrica davant les tropes borbòniques i la dignitat amb què Barcelona va aguantar el setge d’un any, així com l’heroica batalla final, això no estava a les mans de qualsevol desarrapat. I així s’explica al llibre Els exèrcits de Catalunya (1713-1714), publicat per Dalmau Editor i obra de Xavier Hernández i Francesc Riart. En un reportatge d’Ignasi Aragay al diari Avui, Hernández parla del gran buit existent sobre la història militar del nostre país; un buit que atribueix al fet de tenir “una cultura de poble derrotat i dislocat per successives derrotes, des del 1714 fins al 1939”, a més, és clar, de la pressió dels vencedors.
Però l’autor del llibre es refereix a la potent indústria militar de què disposava la Barcelona de finals del XVII i tot el XVIII, i que qualifica de cabdal per a l’economia catalana, al mateix nivell, fins i tot, de la vinya o del comerç amb Amèrica. A més d’aquesta vessant, el llibre també es refereix a l’experiència militar acumulada en aquells episodis de la guerra de Successió, que va permetre a Antoni de Villarroel de disposar d’una oficialitat autòctona molt preparada i entusiasta. Aquest va constituir un autèntic exèrcit professional, “totalment convencional”, és a dir, “estrictament jerarquitzat, remunerat, equipat, uniformat i alimentat” i que el van arribar a composar uns 6.300 homes en la defensa de la capital catalana.
Una de les curiositats que destapa el llibre, com es diu al reportatge, és precisament el de la composició d’aquest exèrcit. I és que era un exèrcit multiètnic, format per un 25% d’autòctons catalans, un 25% de la resta de la Corona d’Aragó, un 20% de castellans i un 30% de fora de la Península, entre els quals força italians i alemanys.
Tot plegat, una història digna de ser recordada, d’aquelles que un país normal difón i se n’enorgulleix. Amb la Diada de l’11 de setembre a tocar, és un bon moment per començar a viure aquestes dates no només a partir de derrotes, sinó també d’orgull.
