A més de la mort de dos insignes cristians, Agustí de Semir i Anton Cañellas, el fet més rellevant de l’estiu ha estat, sens dubte, l’entrevista concedida per l’abat de Montserrat Josep Maria Soler a l’edició espanyola del diari El País. Sense pèls a la llengua i deixant de banda l’habitual llenguatge crí A més de la mort de dos insignes cristians, Agustí de Semir i Anton Cañellas, el fet més rellevant de l’estiu ha estat, sens dubte, l’entrevista concedida per l’abat de Montserrat Josep Maria Soler a l’edició espanyola del diari El País. Sense pèls a la llengua i deixant de banda l’habitual llenguatge críptic eclesial, l’abat Soler ha tingut la valentia de dir en veu alta el que molts dirigents eclesiàstics pensaven, però no deien. Amb llibertat i lucidesa, l’abat de Montserrat qüestiona radicalment, punt per punt, les principals obsessions de l’actual jerarquia espanyola, com ara la suposada persecució de l’Església per part del Govern espanyol, la unitat d’Espanya o la promulgació de determinades lleis. I s’atreveix a afirmar, entre d’altres perles, que en certs cercles de la Conferència Episcopal Espanyola i en molts dels seus documents es percep “nostàlgia del nacionalcatolicisme(...), no accepten els canvis democràtics” i en un to autocrític senzillament inèdit posa el dit a la llaga tot reconeixent l’escassa presència de l’Església a la societat i que fins i tot fa el “ridícul”. En el mateix to autocrític, l’abat refusa el recent document contra els teòlegs crítics, amb l’argumentació que té “menys misericòrdia amb la condició humana que el Catecisme de l’Església oficial”. Però encara té més gosadia Josep Maria Soler quan denuncia que les diatribes de l’actual cardenal Antonio Cañizares sobre la unitat d’Espanya “m’han deixat astorat, no tenen el més mínim suport teològic”. Déu n’hi do. Feia temps, molt de temps, que cap responsable de l’Església anava tan lluny. Per a molts, aquestes declaracions recorden les que va fer l’abat Escarré durant el franquisme. Eren altres temps, de suplència política. Ara, tanmateix, l’abat Soler també ha hagut de suplir silencis i absències. Ha actuat com un autèntic líder de l’Església catalana, ha fet tasques de suplència eclesial. Quines conseqüències tindran aquestes declaracions? De moment, han esdevingut un alè d’esperança per a amplis sectors cristians de Catalunya i d’arreu. Segur que també n’hi haurà de negatives, per part del cardenal alludit directament i altres de la seva corda. Però no s’atreviran a fer allò que els integristes voldrien.
