Catalunya 1-Paraguai 1. El resultat, però, podríem dir que va ser el de menys en un partit al qual només van assistir uns 33.000 espectadors, entre els quals no hi havia el president de la Generalitat. La fluixa assistència no es pot atribuir només a quina era la selecció rival, que tot i ser mundialista no té el renom dels darrers rivals de la cata Catalunya 1-Paraguai 1. El resultat, però, podríem dir que va ser el de menys en un partit al qual només van assistir uns 33.000 espectadors, entre els quals no hi havia el president de la Generalitat. La fluixa assistència no es pot atribuir només a quina era la selecció rival, que tot i ser mundialista no té el renom dels darrers rivals de la catalana, Argentina i Brasil. Hauríem de parlar, més aviat, de l’esgotament d’un model. Pep Guardiola reflexionava ahir sobre aquest fet en acabar el partit: “No dic ni molt menys que aquests partits hagin de deixar de fer-se, però sí que seria bo introduir canvis en el model”. Per contra Oleguer Presas afirmava no estar d’acord amb què “aquests partits no portin enlloc. Cal seguir fent coses i treballar i no deixar d’anar a qualsevol acte reivindicatiu”.  Sigui com sigui, la realitat és que els partits de costellada de les seleccions “autonòmiques” –aquest any s’ha estrenat la de Múrcia, entrenada per l’exseleccionador espanyol José Antonio Camacho- s’han convertit en una mena de tradició nadalenca. Així, la reivindicació d’una selecció nacional catalana ha quedat d’alguna manera diluïda en un cafè per a tots futbolístic. Avui el secretari general de l’Esport, Rafel Niubò, reconeixia que cal trobar noves fórmules per evitar que s’acabi apagant la flama reivindicativa de les seleccions catalanes i ha afirmat que la fluixa entrada al Camp Nou es podria deure, entre d’altres motius, a què la gent comença a estar cansada de veure només partits amistosos.