Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional, creu que amb l’aprovació de la “devaluada proposta estatutària” a la comissió i al ple del Congrés dels Diputats s’haurà acabat un cicle molt antic, “el de la vocació transformadora del catalanisme dins d’Espanya i el de la conf Hèctor López Bofill, professor de Dret Constitucional, creu que amb l’aprovació de la “devaluada proposta estatutària” a la comissió i al ple del Congrés dels Diputats s’haurà acabat un cicle molt antic, “el de la vocació transformadora del catalanisme dins d’Espanya i el de la confiança en la conversió de l’Estat en una democràcia plurinacional”. L’autor afirma en un article a l’Avui que el catalanisme ha de fer un canvi radical d’estratègia, ja que amb l’actual no s’han aconseguit els objectius que desitjàvem: “si amb la millor de les combinacions possibles només hem aconseguit la morralla i un nyap de norma institucional bàsica que no suposa cap modificació estructural, això aboca necessàriament a un canvi radical d’estratègia”. En aquest sentit, assegura que l’única via a seguir és la “d’aprofitar la influència social, electoral i econòmica que Catalunya té dins Espanya no per collaborar amb l’Estat, sinó per collapsar-lo”. Hèctor López Bofill exposa en aquest article, titulat ‘El proper pols amb l’Estat’, les polítiques sobiranistes que s’haurien de desencadenar en aquest nou cicle polític, que són les següents: “1) accentuar les diferències nacionals; 2) diferències nacionals presentades amb més intensitat a través de la injustícia social que continua creant la pertinença a l’Estat; 3) diferències nacionals que s’han de reforçar amb la recuperació i consolidació d’un imaginari propi i en la construcció d’instruments culturals i comunicatius potents; 4) accentuar la desafecció en la participació en la política estatal: per què els diputats sobiranistes han d’anar a les Corts Generals espanyoles? Sense els grups parlamentaris catalans els espanyols ho tindran més difícil per investir presidents del govern i aprovar pressupostos; 5) aprofitar l’oportunitat de la globalització per internacionalitzar l’economia i no dependre del mercat espanyol; 6) en fases ulteriors del procés, si la situació del finançament continua estancada, crear instruments de desobediència fiscal”. En definitiva, les polítiques sobiranistes que podrien marcar la nova època materialitzarien l’actuació catalana en els diversos camps ‘com si Espanya no existís’, “(o que, quan existeixi, sigui per mostrar el seu rostre més ferotge en els seus actes gratuïts de repressió), la qual cosa s’ajusta bé al context internacional globalitzat i a la sensibilitat d’una nova generació de catalans (la que vam créixer sota la normalització lingüística) imbuïda d’una imaginari nacional propi i en la qual prevalen els vincles externs per damunt dels vincles mesetaris”. En conclusió, veure fins a quin punt Espanya pot suportar que Catalunya faci d’Euskadi, “ni que sigui per compensar tot allò que a Euskadi tenen i el que tindran amb aquesta treva i amb un dret a l’autodeterminació que no és negociable perquè el poble basc ja l’exerceix de forma admirable”.
