Sembla que el “nou” sistema de finançament per a Catalunya ja està dat i beneït. Mas i Zapatero s’han posat d’acord. Això vol dir que difícilment hi haurà canvis destacables en aquells punts més determinants del pacte. És moment, doncs, d’analitzar la bondat de l’acord. Primerament, cal avisar que aquest sist Sembla que el “nou” sistema de finançament per a Catalunya ja està dat i beneït. Mas i Zapatero s’han posat d’acord. Això vol dir que difícilment hi haurà canvis destacables en aquells punts més determinants del pacte. És moment, doncs, d’analitzar la bondat de l’acord. Primerament, cal avisar que aquest sistema de finançament no suposa, en cap cas, un canvi de model, sinó una actualització del ja existent. La citadíssima aspiració en la línia de “volem recaptar els impostos que paguem i transferir dos quotes: una en concepte de solidaritat i una altra per a pagar els serveis de l’Estat a Catalunya” romandrà com el que és; una aspiració quasi utòpica -si no ha estat possible ara, quan i com es convertirà en una realitat?-. Ni recaptarem tots el impostos, ni existirà una quota en concepte de solidaritat acotada d’acord amb les necessitats financeres catalanes. És cert, però, a banda dels nous percentatges de participació en la recaptació de l’IVA, IRPF i Impostos especials (50%, 50% i 58% respectivament), que la inclusió de la clàusula que obliga el govern espanyol a invertir, entre 2007 i 2013, a Catalunya una quantitat similar a l’aportació que aquesta fa sobre al PIB estatal (un 19% aproximadament) representa un compromís important en termes quantitatius a mig termini. L’acord que garanteix que  l'aportació catalana a la solidaritat  no farà variar el rànquing de Comunitats Autònomes en renta per càpita, hauria d’haver anat acompanyat d’una altra clàusula que establís un màxim de dèficit fiscal a partir del qual l’Estat estaria obligat a prendre mesures per a corregir-lo (tal i com passa amb els landers alemanys). L’Agència Tributaria “única i pròpia” –important pel que fa a poder de negociació i per la barrera que representaria davant de possibles arbitrarietats del govern espanyol- ha quedat quasi en no res, i pendent de negociar en un futur. Tot i que el sistema de finançament pactat hauria de suposar ingressos considerablement superiors per a la Generalitat, resta molt lluny de l’acordat al Parlament i resulta força decebedor. La prova d’això és que serà revistat cada cinc anys, enlloc de convertir-se, tal i com es pretenia inicialment, en un nou model blindat dins l’Estaut.