En economia, el concepte de “competència perfecta” especifica les característiques necessàries per tal de poder concórrer als mercats amb llibertat i garanteix, gairebé sempre, l’eficiència en les relacions de compravenda. A voltes, però, el mercat no és capaç per ell mateix d’assegurar el lliure accés d& En economia, el concepte de “competència perfecta” especifica les característiques necessàries per tal de poder concórrer als mercats amb llibertat i garanteix, gairebé sempre, l’eficiència en les relacions de compravenda. A voltes, però, el mercat no és capaç per ell mateix d’assegurar el lliure accés d’oferents per l’existència de barreres d’entrada –unes poques empreses, degut a una estructura de costos derivada de la seva veterania, poden tenir la capacitat d’unir-se i fixar el preu d’un producte determinat i d’aquesta manera expulsar els competidors-. D’aquí neix el Tribunal de Defensa de la Competència, que vetlla perquè no existeixi empresa o grup d’empreses que tinguin la capacitat de fixar unilateralment els preus. Aquesta institució és positiva per als consumidors i per a l’evolució de l’economia en general.
En política, les coses no funcionen de la mateixa manera. Si be és cert que també és positiva l’existència de diversos partits que competeixin entre ells en benefici de la societat, no ha estat ni serà necessari crear un tribunal que garanteixi l’existència de competència, sempre i quan es visqui en democràcia. Es considera que la coalició de partits és positiva, ja que aglutina més individus en unes determinades posicions, facilita la governabilitat i incentiva l’acord. Els partits polítics poden unir-se per tal de formar un grup amb major poder de negociació. Si els objectius dels partits són semblants, més fàcil serà la coalició. Però ERC, CIU i ICV han optat per competir enlloc de pactar. Si haguessin acordat uns punts irrenunciables haurien augmentat el valor de l’Estatut i els catalans n’hauríem sortit més beneficiats. Allò que podria ser prohibit però tan atractiu pels empresaris, ho haguessin pogut fer els partits catalans. Sense tenir la total capacitat de fixar el preu, l’haguessin tinguda d’augmentar-lo molt considerablement. La presidència de Zapatero estava en joc. A l’altra banda de la taula sí que hi hagut una federació de partits socialistes heterogènia però unida. D’aquesta manera el PSOE ha pogut fixar un preu màxim, que presagia un mal negoci. A Catalunya, uns han mal venut la casa. Els altres s’han trobat amb un preu quasi definitiu que, de moment, no els convenç i que poc poden canviar. El temps dirà.
