Les xifres són encara tímides i el període d’evolució és força ampli, però la tendència apunta cap a allò que el portaveu d’ERC, Joan Ridao, va posar sobre la taula fa uns dies i que alguns empresaris, lúcids i discrets, ja fa temps que practiquen: la desconnexió d’Espanya. En termes de fluxos comercials, almenys, els intercanvis de béns i serveis que Catalunya ha realitzat amb Espanya en els darrers catorze anys s’han reduït, a la vegada que s’han incrementat notablement els que s’han fet amb altres països, sobretot de la Unió Europea.
Així ho revela una anàlisi que acaba de publicar el Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya, que per primera vegada ha incorporat les anomenades taules input-output i que, a més, és la primera vegada també que això aquest tipus d’estudi es fa des de la màxima institució del país. Els dos anteriors que s’havien fet fins ara, el 1967 i el 1987, van ser elaborats per la Cambra de Comerç de Barcelona.
Aquestes taules, que permeten mesurar amb un nivell de detall sense precedents les relacions entre tots els sectors de l’economia, venen a dir que en aquests anys el grau d’obertura de l’economia catalana ha crescut 25 punts, així com que el pes de les exportacions sobre el PIB ha passat del 56% el 1987 al 68% el 2001. Tot i que el superàvit comercial amb Espanya es continua mantenint i el mercat espanyol continua essent el principal destí de l’activitat exportadora de les empreses catalanes, les vendes al mercat espanyol han reduït en 3,3 punts el seu pes relatiu sobre el total, mentre que aquelles que s’han fet amb la resta del món han augmentat 15,4 punts.
El costat negatiu de l’economia catalana, però, i que també revela l’estudi, és que junt a la forta tendència a exterioritzar part dels serveis de les empreses d’aquí ha incrementat s’han incrementat els consums intersectorials, i això s’ha fet amb una pèrdua de pes dels consums procedents de Catalunya i un augment dels consums procedents de l’exterior. Així mateix, la terciarització de l’economia catalana, a més de comportar el debilitament de sectors manufactureres de gran tradició, com la indústria tèxtil, la química o l’alimentació, aboca cada vegada més el jovent català a un tipus de feina sovint precaritzat, temporal i de molt poca qualificació.
