El Consell Audiovisual de Catalunya era aquell organisme a què tot polític de mitjana edat i llarga trajectòria volia jubilar-se. Era per alguns un "luxe asiàtic" de les nostres institucions, un organisme per controlar la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i el El Consell Audiovisual de Catalunya era aquell organisme a què tot polític de mitjana edat i llarga trajectòria volia jubilar-se. Era per alguns un "luxe asiàtic" de les nostres institucions, un organisme per controlar la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i els seus continguts, i un laboratori d’idees de la comunicació a Catalunya. Noms com Guitart, Treserras, etc. anaren prestigiant aquesta entitat. Al CAC no el discutia ningú, la seva autoritat a Catalunya era inqüestionable. Què passa, doncs, per què avui les brunetes mediàtiques, però també els grans monopolis de la informació, comencin a veure en el CAC un perill? Hi ha un organisme seriós a Catalunya que a partir de la Llei de l’Audiovisual comença a governar el país audiovisualment. Aquesta llei vol ordenar, regular i potenciar un dels camps centrals de l’activitat pública d’una societat moderna i desenvolupada com la catalana. Les seves disposicions afecten al sector públic i al privat, les emissions de ràdio i televisió d’àmbit català i d’àmbit local, els nous operadors de la TDT i les comunicacions electròniques. En una paraula, es tracta d’una norma que defineix l’abast de l’autogovern audiovisual, una llei que s’avança a l’Estat espanyol en l’establiment d’un marc de joc. I per complimentar-la, gran part de les funcions s’encarrega al CAC, un organisme que comença ja a no ser tan còmode per l’establishment i els seus pactes i, sobretot, per les empreses audiovisuals.
El president, Josep Maria Carbonell, conegut per la seva fermesa i plantejament ètic, s’atreveix a enfrontar-se amb el monstre de la brunete mediàtica. Els telepredicadors Jiménez Losantos i César Vidal, que amb les seves emissions intenten l’enfrontament entre les nacionalitats i les comunitats de l’Estat, creen la crispació i defensen la santa unitat de la “pàtria espanyola”. Immediatament després que el CAC, amb el rigor i l’escrupolositat que el caracteritza, fa un informe sobre la COPE, Josep Maria Carbonell es guanya estar als altars d’aquesta emissora dels bisbes espanyols, escoltat a l’esquerra per Josep Lluís Carod Rovira i a la dreta pel lehendakari Ibarretxe. Més de cent informacions i articles incendiaris s’han publicat a la premsa espanyola aquests dies contra el president del CAC i aquesta institució. I no sols dels protagonistes de la brunete mediàtica, sinó també de l’entorn dels grans grups mediàtics espanyols, incloent-hi Prisa. Què temen? Que el CAC generi el Consell Audiovisual espanyol, com tenen els països més progressistes i avançats de la Unió Europea? El problema del CAC, del nou Estatut i del finançament de Catalunya és tot el mateix: la manca d’una cultura democràtica i de pluralitat del nacionalisme d’estat espanyol i els seus poders fàctics, estiguin amb el PP o amb el PSOE.
