Barcelona · El concurs per a la concessió de llicències de Televisió Digital Terrestre (TDT) local ja és història. La Generalitat ha concedit 56 llicències de televisió local privada i ha atorgat als municipis catalans 37 canals per televisions públiques. El mapa de la proximitat audiovisual del nostre país ja està dibuixat, les El concurs per a la concessió de llicències de Televisió Digital Terrestre (TDT) local ja és història. La Generalitat ha concedit 56 llicències de televisió local privada i ha atorgat als municipis catalans 37 canals per televisions públiques. El mapa de la proximitat audiovisual del nostre país ja està dibuixat, les regles del joc estan definides, els seus actors principals ja són coneguts i ara solament queda posar a ple funcionament tota la maquinària. En aquest punt val la pena fer algunes consideracions. Primer, i més important: ha guanyat la televisió local del país. El 87% de televisions locals històriques que es van presentar al concurs han obtingut la seva llicència. Contràriament al que alguns podien pensar, el sector ha tingut la força necessària per evitar que les pressions dels grans grups convergissin en un concurs amb unes clàusules contràries a l’esperit, la tradició i la realitat de la televisió de proximitat catalana. Clar que l’energia del sector sense la receptivitat de la direcció general de Mitjans i Serveis de Difusió Audiovisuals, i la professionalitat del CAC de poc haurien servit. Catalunya pot presumir sense complexos d’haver fet be la seva feina; de ser dels pocs que ha fet un autèntic concurs de televisió local. Madrid, Balears o el País Valencià segur que no gosarien reivindicar-se amb la mateixa contundència argumental que aquí.
Dit això, és evident que hi ha televisions històriques, o vinculades a grups mediàtics del territori, o auspiciades per entitats patriòtiques de Catalunya que no han vist reconegut el seu esforç per ser present en el futur escenari digital. Hi ha casos com La Manyana TV, la televisió de Mollet, el projecte d’Òmnium Cultural, Comtal TV o la de Palamós, per posar alguns exemples, que solament es pot entendre la seva exclusió per la gran competència existent al múltiplex on es presentaven o per haver presentat una proposta tècnicament millorable. Sigui com sigui, en el cas de les televisions històriques excloses, la solució que proposava el sector, i que l’administració no va fer seva, hauria evitat expulsar del sistema a aquelles que aspiraven  a accedir-hi i que reunien les condicions per fer-ho: fer un concurs restringit amb les televisions que tenien el reconeixement provisional de la Generalitat del gener del 2003 a través del conegut decret Loppacher. 
Ara cal mirar al futur. Les televisions que han guanyat el concurs tenen l’obligació de tirar endavant projectes rendibles capaços d’obrir-se camí en un bosc que estarà ple d’obstacles. Alguns, són els lògics i normals, i que provenen de la competència. D’altres, emanen de les visions restrictives de la legislació en matèria d’emissions en cadena, de la producció original, etc. Massa vegades sembla que el legislador viu allunyat de la realitat sobre la que legisla, o que la realitat que intenta implantar s’allunya de les regles del mercat i se circumscriu en la lògica dels recursos públics.
Els responsables polítics no han de témer que neixin cadenes catalanes amb reconeguda vocació local però de dimensió nacional. I menys que aquestes facin ombra a TV3; mai podran competir amb els multimilionaris pressupostos de la televisió nacional del país. En canvi, televisions locals de dimensions nacional permet que puguin accedir a un sector d’anunciants que prima la recepció massiva i simultània dels impactes  publicitaris. El que hauria d’ocupar als responsables governamentals és posar les bases per evitar escanyar la iniciativa empresarial de matriu catalana i en català. Si als emprenedors que assumeixen riscos econòmics per aixecar l’edifici de la televisió privada local se’ls empeny a un model insostenible i es veuen obligats a renunciar a les seves llicències el seu lloc serà ocupat –no hi ha cap dubte--  pels grans grups sempre menys sensibles a la nostra realitat nacional, cultural i lingüística.
Ara tenim una oportunitat d’or per reforçar els emprenedors de la comunicació local perquè consolidin un disseny de televisió que contribueixi a crear els nous imaginaris col·lectius que dibuixa la distribució territorial de la TDT. Si la Generalitat i les seves institucions no són prou imaginatives i generoses es pot perdre l’ocasió de crear una ambiciosa indústria audiovisual descentralitzada que generi nous llocs de treball directes i indirectes al territori, que arreli i identifiqui la seva ciutadania i, sobretot, de preservar un espai de comunicació estratègic per la nostra nació.