Ahir advertíem en aquesta crònica: “que es prepari l’amic Carbonell per rebre de valent des de la premsa de Madrid”. Doncs dit i fet. Com era d’esperar, el CAC i especialment el seu president s’han mantingut ferms malgrat la pressió i han fet públic l’informe sobre la COPE, rebent a canvi tota mena de comentaris des de l’artille Ahir advertíem en aquesta crònica: “que es prepari l’amic Carbonell per rebre de valent des de la premsa de Madrid”. Doncs dit i fet. Com era d’esperar, el CAC i especialment el seu president s’han mantingut ferms malgrat la pressió i han fet públic l’informe sobre la COPE, rebent a canvi tota mena de comentaris des de l’artilleria pesada de la Brunete mediàtica. És de suposar que més d’un conseller del CAC ha pensat en la famosa cita castellana “ladran... luego cabalgamos”. Els arguments de la Brunete mediàtica són molt simples. El primer: el CAC és un òrgan polític, ja que és votat pel Parlament català. En canvi, el Tribunal Constitucional amb membres proposats i pactats pels partits presents al Congrés, és d’una imparcialitat inqüestionable... El segon: el CAC és un òrgan administratiu que no pot usurpar funcions d’un tribunal de justícia i decidir què és constitucional i què no. Evidentment, per decidir què és constitucional o què no ho és ja hi ha el Tribunal Constitucional, però resulta que per decidir si es donen o no llicències d’emissió a Catalunya això ho fa el CAC, i en funció de si el mitjà menteix, agredeix o vomita bilis a l’audiència, cas en què li retirarà el permís. El que cou a l’ABC, La Razón, El Mundo & company és que per dir què és constitucional o no ja estaven ells i els seus editorials, i el que encara cou més és que es tracti d’un òrgan regulador sobre el que no poden influir perquè (en part gràcies a ells) el PP a Catalunya és tan normal com E.T. al Passeig de Gràcia. Tots els òrgans reguladors són tan polítics com el CAC perquè els nomenen ministres, presidents, consellers, parlaments o congressos.
