Tothom ha rigut alguna vegada amb els comentaris que es fan a les tertúles radiofòniques de la COPE i Onda Cero, o amb els escrits de columnistes a El Mundo, La Razón, ABC, etc, referents a Catalunya i els catalans, que resumint, són considerats una colla de provincians que conspiren a diari per exterminar la nació espanyola. I ens n’hem rigut, això Tothom ha rigut alguna vegada amb els comentaris que es fan a les tertúles radiofòniques de la COPE i Onda Cero, o amb els escrits de columnistes a El Mundo, La Razón, ABC, etc, referents a Catalunya i els catalans, que resumint, són considerats una colla de provincians que conspiren a diari per exterminar la nació espanyola. I ens n’hem rigut, això segur, perquè els estudis de consum mediàtic demostren que els mitjans de la Brunete guanyen audiència al nostre país... I una altra prova: aquest estiu, Catalunya Ràdio introduïa a la seva graella un espai de deu minuts dedicat a fer riure els oients amb les barbaritats que es diuen des d’aquests mitjans, a l’estil del Cocidito Madrileño de Ràdio Euskadi. L’experiència, conduïda pels periodistes Salvador Cot i Lluís Montserrat va ser un èxit. D’aquell programa n’ha sortit un llibre que pretén anar més enllà de la rialla fàcil, analitzant com funciona l’entramat de la Brunete i quines són les seves estratègies d’atac, a la vegada que es respon a una pregunta que probablement també s’ha plantejat tothom: els personatges d’aquesta Brunete Mediàtica es creuen realment allò que estan dient? Doncs sembla que sí. I potser això és el més preocupant, perquè darrere dels insults i tota mena d’atacs s’està generant un clima de crispació que posa en perill la convivència pacífica. Salvador Cot i Lluís Montserrat proposen a El circ de la família Brunetti. Teoria i pràctica del bon tertulià espanyolista (Editorial Mina, març de 2006), una reflexió aprofundida de l’aparell del qual surten els atacs més funestos a Catalunya, però també a Euskadi, i en general, a qualsevol forma de pensament que no sigui el nacionalisme espanyol i l’ortodòxia de la dreta més conservadora. Per cert, després de llegir el llibre potser us escoltareu d’una altra manera l’amic Losantos, Carlos Herrrera i companyia, si és que ho feu, perquè descobrireu que per a tots ells, la cosa no va de broma. I no són pas aficionats.
