El Congrés de Diputats va ser l’escenari dilluns de la presa de possessió oficial del nou president de la ràdio i televisió pública espanyoles, Luis Fernández, així com dels altres onze membres del consell d’administració, elegits el desembre passat. El president, consensuat pel PP i el PSOE, va assegurar que la nova corporació començaria a treballar amb “moltíssim entusiasme, responsabilitat i ganes i va augurar un “magnífic futur” a RTVE. Els motius: “perquè tenim experiència, disposem de grans professionals i volem fer una televisió i ràdio plurals, independents i de qualitat”. A què es refereix Fernández quan parla de pluralitat? Tal com pinten les coses, tot sembla indicar que pluralitat és, en aquest com en altres casos, equivalent només a fer una mica de cas a alguna altra sensibilitat política diferent de la dominant. Donar una mica de veu a uns quants gustos i avall, pluralitat assolida. Però quan la pluralitat es refereix a qüestions nacionals això ja és una altra cosa. En aquest sentit, ja fa temps que han decidit posar Ràdio 4 a la UVI, al passadís de malalts terminals. Des de Madrid, el que se suposa que ha de ser un servei públic i de qualitat que l’Estat ofereix a una part –una bona part- dels seus contribuents és vist com una nosa. Un mort que no saben a qui passar, tot i que Generalitat i Diputació de Barcelona (perquè un ens regional?), tenen tots els números. D’aquest assumpte en parla precisament aquest dimarts a La Vanguardia el periodista Oriol Izquierdo. Ell, que va fer els seus primers passos professionals a aquesta emissora, “oberta i sense complexos”, ja intuïa la nosa aleshores, als vuitanta, i que Ràdio 4 era més aviat “el fruit de la tolerància amb desgana de l’autoritat competent que no un veritable projecte”.
A diferència del que pugui semblar, Izquierdo creu que Ràdio 4 “no hauria estat abandonada a la seva sort amb la creació de Catalunya Ràdio, sinó que potser va néixer ja una mica contra natura, a disgust dels qui l’havien de dotar de mitjans”. Arribats a l’actual situació, Izquierdo es pregunta si realment cal que en un mateix territori hi hagi una ràdio pública per a cada administració, que és el model que es va aplicar durant la transició. Un model, diu, més inspirat en rendiments polítics que no una sincera vocació de servei públic. Ara que es parla d’un nou model de radiotelevisió pública independent dels governs de torn és hora, diu el periodista, de replantejar-se aquesta multiplicitat. Això hauria de suposar, però, "preguntar-se per les formes que l’Estat i les seves institucions han d’adoptar als territoris autònoms". Algú s’hi atreveix?