El grup Godó, que avui indiscutiblement és la primera empresa de comunicació de capital català, té uns principis i uns fonaments que va deixar molt clarament escrits Gaziel, com també ho ha fet en el seu darrer llibre Josep Maria Huertas Clavería. És un grup difícil de definir que ha permès que en el seu sí convisquin i e El grup Godó, que avui indiscutiblement és la primera empresa de comunicació de capital català, té uns principis i uns fonaments que va deixar molt clarament escrits Gaziel, com també ho ha fet en el seu darrer llibre Josep Maria Huertas Clavería. És un grup difícil de definir que ha permès que en el seu sí convisquin i es formin alguns dels millors professionals del país. En l’etapa actual, i en uns moments en què s’albira un canvi generacional a mitjà termini en la cúpula dels Godó, l’àmplia família de professionals de La Vanguardia és diversa i l’empresa els utilitza en la direcció que històricament sempre ha prioritzat, per estar a prop del poder tant de Madrid com de Barcelona. Els darrers temps han estat exitosos però difícils de definir per la figura del seu director, José Antich, “transformista entre els transformistes”, amic íntim d’Aznar i suposat amic de Jordi Pujol, si bé estava més aviat al servei del secretari general de la Presidència de la primera etapa convergent, Lluís Prenafeta -veritable autor intel.lectual i financer de la suposada gran obra d’Antich, “El virrei”-. I des de fa dos anys, en base a la seva política d’estar bé amb el poder, Antich s’ha transformat, en un fervent partidari de Zapatero. Amb tot plegat, aquest és el tipus de personatge que avui per avui agrada al comte de Godó i que regeix els destins del grup mediàtic. Però al costat del transformista Antich han fet possible l’actual etapa de La Vanguardia un grup de professionals de primera línia i avui un d’ells, Rafael Jorba, deixa el diari per incorporar-se al CAC.
La Vanguardia perd amb ell una de les peces clau del consell editorial i una alternativa possible a Antich. Rafael Jorba (Igualada, 1956) és un home que procedeix de la premsa comarcal i va treballar a TVE Sant Cugat fins el 1990. D’allà, va passar La Vanguardia i un dels seus directors emblemàtics d’aquests anys, Joan Tàpia, el va enviar de corresponsal entre 1993 i 1996 a París, on va madurar no sols els seus ideals catalanistes sinó també el seu profund europeisme. El 1997 va ser nomenat subdirector d’informació i es convertí, junt amb Joan Tàpia i Lluís Foix, en un dels homes clau de la línia política i periodística de La Vanguardia. Després, amb l’arribada de José Antich, Jorba va passar al consell editorial i a fer algunes collaboracions d’informació política. En el transcurs d’aquests anys, tot i no tenir adscripció partidista, mai ha negat les seves vinculacions amb el socialisme d’arrel catalanista, del qual ha estat un dels seus més importants ideòlegs en el camp no sols dels mitjans de comunicació, sinó també del pensament de caire nacional català. La seva marxa al CAC, tot i que l’impossibilitarà pel que fa a la seva actuació política, segur que reforçarà l’actual línia plural i respectuosa del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.
La Vanguardia, doncs, té un mèrit: permet que en el seu sí hagin pogut formar-se periodistes com Josep Antich i Rafael Jorba, que són l’antítesi l’un de l’altre, no sols pel que fa a la professió periodística sinó també pel què fa a l’ètica.
