El 23 de desembre de 2007, Pedro J. Ramírez va escriure un llarg article dominical titulat El belén de los tartufos. Els tartufos del director d'El Mundo fan referència al personatge principal de Tartuf o l'impostor (títol prou explícit) de Molière, obra teatral estrenada el 1664.
En aquest article de 2.646 paraules, Ramírez en dedica 327, és a dir, el 12,37% dels mots, a comentar context polític a Euskadi després de la sentència que va condemnar 47 persones per pertinença a ETA (cinc membres, tres dels quals dirigents) o per collaboració (vuit). Cal dir que el nombre de paraules es pot escurçar perquè, com es veurà a continuació, l'inici del paràgraf no parla de la sentència, sinó del partit Euskal Herria-Catalunya, el qual li permet de fer un bon totum revolutum, i el darrer paràgraf alludeix a la coneguda tesi que el PNB i EA sempre sortiran en defensa de Batasuna. Així, Ramírez dedica, in strictu sensu, 148 mots de l'article a parlar de la sentència (el 5,59%). Per tant, poc belén hi dedica.
Per contextualitzar el text, en el paràgraf anterior parla del lliurament de 50.000 signatures per part de Francisco Caja al Parlament i de com els diputats, la premsa i el Collegi de Periodistes li han fet el buit o el van criticar. Tot seguit, escriu el següent:
Claro que en el País Vasco, mientras preparan el partido con el que la selección de Euskadi logrará prevalecer frente a la negra conjura opresora de Manolo el del Bombo, la Guardia Civil y el renegado antiguo medio centro del Athletic Angel María Villar, a los terroristas no sólo les escuchan sino que desde las instituciones públicas se sale directamente en su defensa. Así acaba de ocurrir con la infame reacción del lehendakari Ibarretxe y su consejero de Justicia Azkarraga, acusando a la Audiencia Nacional nada menos que de «encarcelar ideas» por su histórica condena a medio centenar de los que la sentencia -apoyándose en la elocuente ilustración de un Zutabe- presenta atinadamente como remeros de ETA.
Ramírez acusa el govern basc d'escoltar els terroristes i, a més, de defensar-los obertament. Per fer aquestes afirmacions utilitza un escrit del lehendakari que qualifica de "infame reacció" i unes declaracions del conseller de Justícia basc. En el segon cas, és significatiu que Ramírez escriu que Joseba Azkarraga acusa l'Audiencia Nacional "res menys" que d'empresonar idees. A més, l'expressió "res menys" serveix al director d'El Mundo per mostrar la sorpresa davant les declaracions d'Azkarraga, però, sobretot, per evidenciar la seva manca de consistència o, el que és el mateix, la manca d'adequació a la realitat.
També és interessant el fet que Ramírez afirma que la sentència és històrica ("històrica sentència") i que l'encerta plenament en qualificar els condemnats com a "remers d'ETA". L'ús de l'adverbi atinadament és concloent: l'Audiencia Nacional ha fet una feina de qualitat.
En el paràgraf següent, que és el que realment volem analitzar a fons, Ramírez escriu que:
Por primera vez los jueces parecen haber comprendido que los comandos de la bomba-lapa o el tiro en la nuca no ocupan sino el escaparate de la banda terrorista y que algunas de las hasta ahora consideradas como meras «organizaciones de apoyo» constituyen en realidad su «corazón» y sus «entrañas». Esto era desde hace años un secreto a voces en el País Vasco, pues como alega Tolstoi la esencia de la hipocresía consiste en que lo que aparentemente engaña a los hombres más sabios es percibido en su forma real «hasta por el menos despierto de los niños». De ahí que nada pueda agraviar tanto a las víctimas como contemplar a tales autoridades autonómicas execrando el propio Estado de Derecho del que emana su legitimidad, para continuar ejerciendo de comadronas y tutores de esa semilla del diablo que es fruto del cruce entre el nacionalismo y la mentira.
Volem remarcar diversos aspectes d'aquest paràgraf. En primer lloc, el sintagma amb valor temporal "per primera vegada", la qual cosa implica que el que vindrà a continuació mai no ha passat: ETA és molt més que els seus comandos. En segon lloc, la utilització del sintagma "semblen haver entès" implica que allò que els jutges han sentenciat mai no ho havien comprès així. A més, sobta la utilització del verb semblen atès que els jutges han sentenciat categòricament, si ens atenem a la seva argumentació i a les condemnes aplicades, que ETA és molt més que els escamots. En tercer lloc, els escamots d'ETA, que maten, poden matar o intenten matar, només són el seu aparador. És curiós que el que produeix morts i el que espanta la gent no sigui allò fonamental, sinó simplement un element accessori; en aquest cas, l'aparador. Segons aquesta tesi, el que fa perillosa ETA no és pas el seu poder mortífer sinó altres coses. En quart lloc, torna a sortir un sintagma amb valor temporal, aquesta vegada "fins ara", que va en la línia de l'aparegut a l'inici de paràgraf, en el sentit que tots dos indiquen novetat. I, en tant que novetat, assenyalen clarament un canvi. En cas concret, un canvi de percepció del que és ETA. En cinquè lloc, l'adjectiu meres serveix per treure importància al sintagma que acompanya, "organitzacions de recolzament", que, a més, va entre cometes. L'objectiu de l'ús d'aquest mot és relativitzar la idea que els membres de les empreses i la fundació condemnats no formen part d'una xarxa de suport a ETA sinó que són ETA o que hi collaboren. En sisè lloc, l'ús de "en realitat" serveix per mostrar que el que l'autor ha dit abans no és cert i que allò que cal considerar és el que vindrà: les persones condemnades formen part del cor i dels budells d'ETA. I, en darrer lloc, tot el que l'autor afirma no és cap novetat, idea òbvia segons les afirmacions i els implícits del text, sinó que hi havia gent que fa molts anys que ho sabia: "Això era des de fa anys un secret públic al País Basc". És important remarcar que el que la gent sabia "era un secret públic", és a dir, no era un fet conegut per quatre gats i, a més, era un fet evident. El problema consistia en el fet que la justícia espanyola no es feia ressò d'una obvietat, si més no al País Basc. No sabem per què Ramírez situa el lloc de coneixença dels fets al País Basc i no pas a Espanya perquè, justament, al País Basc és l'únic lloc on hi ha hagut una crítica contundent de la sentència.
Aquest paràgraf tot just analitzat entra en contradicció flagrant amb diverses idees claus que Ramírez va expressar el 19 de juliol de 1998 i que vam veure a l'article anterior. En primer lloc, Ramírez no estava d'acord amb la tesi garzoniana que ETA era més que els escamots i la gent que hi collaborava, és a dir, segons el director d'El Mundo, KAS no era ETA. En segon lloc, Ramírez defensava que l'acceptació de la tesi de Garzón implicaria la illegalització de les Gestores pro Amnistia i d'Herri Barasuna. En aquest punt, cal dir que Ramírez ja es va desdir molt abans ja que va ser un dels capdavanters de la illegalització de Batasuna (i ara de les properes illegalitzacions d'EHAK i ANB). I les futures illegalitzacions de les Gestores pro amnistia i d'Askatasuna. En tercer lloc, Ramírez defensava que la victòria de les tesis garzonianes implicaria la criminalització de tot l'independentisme basc. Criminalitzades o no les idees d'una part significativa de l'esquerra abertzale, la idea del govern espanyol és impedir que cap partit que representi els votants de Batasuna, EHAK o ANB es presenti a les eleccions espanyoles del 9 de març. En quart lloc, el director d'EM opinava que la illegalització de partits, i no pas de les persones que formen part d'un partit que delinqueixen, aproparia Espanya a la manera d'abordar el conflicte kurd que fa Turquia.
El canvi de discurs de Pedro J. Ramírez entre 1998 i 2007, doncs, és molt important. De fet, i de dictum, ha acabat abraçant la tesi del jutge Garzón que ETA ho és tot. En aquest sentit, cal dir que la tesi de Garzón ha triomfat tant en la política com en la justícia, en els mèdia i en el carrer. Avui dia ben poca gent mostra el seu desacord amb la tesi garzoniana, si més no públicament. La premsa espanyola, i una part qualificada de la catalana, han fet seves les idees claus de Garzón expressades a la interlocutòria escrita fer Garzón arran del tancament d'EGIN: ETA és molt més que els comandos i la gent que els ajuda.
Per acabar, Ramírez afirma que Batasuna sempre rebrà el suport de PNB i d'EA:
La mula y el buey de Batasuna ya saben que en el pesebre del PNV y EA nunca les faltará sustento y cobijo, pues como ha dejado bien claro Urkullu, arrumbando la efímera doctrina Imaz, los derechos históricos del Pueblo Vasco están por encima -como el yugo sobre el cuello de quien lo lleva- de los derechos humanos de los ciudadanos vascos.
El canvi d'opinió de Ramírez ha provocat que en els grans diaris espanyols no quedi cap esquerda que qüestioni les tesis de Baltasar Garzón que han dut fins a les sentències condemnatòries a 47 persones per pertinença a ETA o per collaborar-hi. Així doncs, el triomf mediàtic de les tesis garzonianes és aclaparador. Fins al punt que la gran majoria dels que hi dissenteixen opten per callar, si bé aquest silenci es pot deure a raons que no tenen res a veure amb arguments jurídics.
