A sobre d’engreixar la caixa de l’Estat com qui més, ens tornen a prendre el pèl. Ara és amb l’assumpte de Ràdio 4. L’aplicació de la reestructuració de RTVE condemnava la primera ràdio que va existir en la nostra llengua -el 13 de desembre se'n celebren els 30 anys- a la desaparició. I per això els seus treballadors i treballadores porten temps mobilitzant-se i esgotant tots els intents de salvació de l’emissora. Ara, segons informa el digital Comunicació21, sembla que va prenent cos una de les possibles sortides a la crisi: un conveni amb la Diputació de Barcelona.
Aquesta via faria compatible la determinació de Carmen Caffarel de supeditar el futur de l’emissora a un acord amb una institució catalana, expressada en la seva última compareixença al congrés. La novetat, diu el digital, és que la ràdio no es traspassarà íntegrament, sinó que és previst de mantenir-la al si de RTVE. A banda dels interrogants que obre aquesta nova situació, com la no coincidència entre l’àmbit de cobertura de Ràdio 4 (tot Catalunya) i el de competències de la Diputació i les duplicitats que es poden generar amb Com Ràdio, que va néixer precisament per la impossibilitat que fos Ràdio 4 qui fes de xarxa d’emissores locals, els catalans i catalanes ens hem de preguntar on són els serveis públics de l’Estat.
Si el tan lloat caràcter plurinacional (alguns l’anomenen plural a seques) de l’Estat és tal, on queda l’atenció a les diferents realitats que hi conviuen –per dir un eufemisme-? Que les empreses privades no vulguin etiquetar en la nostra llengua, que no vulguin doblar pel.lícules o simplement emetre-les, que no contractin artistes o espectacles fets en català pot arribar a ser comprensible –que no raonable-, però que un entitat pública amb vocació de servei públic obligui una part dels seus contribuents a buscar-se la vida, fora d’ella, i s’espolsi del damunt un servei que sí que ofereix a altres contribuents ja no té nom. És una vergonya que hagi de ser la Diputació (i qui diu la Diputació diu qualsevol institució pública catalana) qui hagi de sufragar-ne els costos. La pregunta final, i que alguns fa molt temps que ens fem, és de què coi ens serveix pagar un estat que no ens serveix de res i que, a sobre, ens la juga dia sí i dia també?
