Aquest cap de setmana s’ha celebrat a la platja de Muro la vint-i-unena edició del Seminari Blanquerna. Les jornades han estat un èxit de participació, amb més de 150 persones inscrites a tot el seminari i gairebé tres-cents assistents en total a les diferents activitats. S’hi han aplegat persones de totes les generacions i de les diverses sensibilitats en la defensa de la llengua catalana i la cultura pròpia de les Illes Balears. Així mateix, hi ha participat gent de la resta dels Països Catalans i d’altres nacions, com ara Escòcia i Galícia.
Després d’aquestes dues darreres edicions del Seminari Blanquerna (en què s’ha recuperat un dels espais més importants del nacionalisme), el Grup Blanquerna assumeix el repte d’organitzar l’any que ve el millor seminari de formació de la història de les Illes Balears.

El seminari començà el divendres vespre amb la conferència de Michael Keating, llicenciat en ciències polítiques, i especialitzat en la qüestió nacional i en els processos de devolució del poder polític i de l’autogovern de les nacions sense Estat. Keating va considerar els casos d’Escòcia i Gal·les molt interessants des del punt de vista de l’estudi del nacionalisme en relació a la integració europea. El professor va explicar que el Regne Unit no té un nom per a la ciutadania, fet que expressa l’existència de diverses nacions en el seu si. Segons Keating, ningú no nega aquesta realitat, que contrasta amb el cas espanyol. El nacionalisme britànic no és jacobí, prové de doctrines constitucionals. Això explica que hi hagi quatre seleccions nacionals de futbol, no reglamentades per la llei, sinó per la societat; a Escòcia hi ha un dret civil, criminal i administratiu diferent del britànic; i hi ha reconeixement dels diferents símbols nacionals (banderes, institucions).

Sobre les implicacions polítiques d’aquest fet hi ha tres opinions: els unionistes, els autonomistes i els independentistes. Els primers s’oposen a l’autonomia de les nacions, però reconeixen la pluralitat nacional, que no implica el reconeixement del dret a l’autogovern. Volen que la sobirania sigui a Westminster. Els autonomistes aposten per una posició intermèdia. Defensen el concepte de Home rule: autonomia, però amb la implicació que les nacions tenen dret a renegociar la seva situació dins la Unió. Els independentistes aposten per la independència d’Escòcia dins la Unió Europea. Les posicions partidistes no sempre són clares, segons Keating: Dins tots els partits hi ha autonomistes i centralistes (laboristes, conservadors, liberals). La Unió ha sobreviscut 300 anys, però les bases estan cada vegada més en qüestió, hi ha una tendència a la desintegració. El professor va apuntar mecanismes històrics de cohesió, com l’Imperi britànic, actualment desaparegut; les guerres mundials, que varen establir un sentiment de cohesió davant l’enemic, davant la situació actual de pau a Europa; la potència històrica de l’economia britànica, davant la força actual del mercat europeu; l’estat del benestar com a creador d’una ciutadania social, avui està amenaçat i no funciona com a cohesionador. Per altra banda, el procés d’integració europea aporta noves perspectives: Per què és necessari mantenir el Regne Unit si hi ha una Unió més beneficiosa? Segons Keating, fa 20 anys els nacionalistes escocesos eren molt euroescèptics, però gradualment han acceptat que la independència és possible dins la Unió Europea. A més, 30 anys de neoliberalisme han deslegitimat l’Estat i l’auge del nacionalisme també és una reacció en contra i en suport de polítiques socialdemòcrates. La diferència amb Anglaterra és que es pot utilitzar la identitat nacional com a mobilitzador a favor d’idees d’esquerres. En els darrers anys s’ha reafirmat la identitat escocesa front a la britànica.

Dissabte 27 d’octubre es va fer una taula rodona amb el títol “Països Catalans. Perspectives de futur i anàlisi del passat recent”, amb la participació de Miquel Sellarès, director de Debat Nacionalista, i de Miquel Àngel Maria, articulista i escriptor. Miquel Àngel Maria explicà que el problema de fons és que el debat catalanista estigui encallat, com també hi estan el basquisme i el galleguisme. El passat i el futur d’aquests moviments no s’expliquen sense la història contemporània d’Espanya des de la perspectiva dels vençuts. Constatà la impossibilitat de reformar Espanya ja que cada vegada que havia començat un procés de redreçament nacional passava una catàstrofe i s’havia de començar de nou. Què ha fet el catalanisme des de la transició? Tornar a provar la reforma de l’Estat, fins a la frustració actual davant la manca de voluntat del govern espanyol de complir les seves pròpies lleis. També enumerà els errors que han fet els nacionalistes: crear expectatives per damunt del que es pot aconseguir, creant una situació de frustració; confiar en Espanya; convertir l’ideari nacionalista en la pràctica política quotidiana sense anar sumant i creixent; convertir el concepte de Països Catalans en decorat de fira sense traducció en l’acció política; deixar en mans dels partits espanyols qüestions de país; descoordinar el nacionalisme a nivell de Països Catalans; ser traïdors, per manca d’acord entre els partits nacionalistes. Per a Maria, a les Illes Balears no s’ha sabut crear un projecte de país que atregui i ha constatat problemes de relació entre els partits nacionalistes. Ens trobaríem a un moment d’estancament i manca de perspectives a Balears i al País Valencià, sense aconseguir fer avançar el nacionalisme. Ens convé bastir un projecte d’ampli abast, amb l’esperança que Catalunya pugui ser un referent que estiri a la llarga cap a un plantejament independentista.

De la seva banda, Miquel Sellarès explicà que la situació de la que venim era més problemàtica. Actualment, al Principat la situació ha tocat sostre en la relació amb Espanya. L’Espanya que havíem de regenerar ja no existeix: és una potència econòmica amb seu a Madrid. Per Sellarès, a la transició ens varen prendre el pèl i les conseqüències les patim encara ara. Criticà el pujolisme, del qual valorà aspectes positius: política de peix al cove, la immersió lingüística, la televisió i la policia de Catalunya. La irrupció d’Esquerra significa la descriminalització de l’independentisme, amb l’aposta per un govern d’esquerres per regenerar les institucions. Això ha provocat una situació dolenta, una fissura entre sectors intel•lectuals i de la societat civil, que ara s’està arreglant. Sellarès valorà positivament el nou govern d’esquerres. Apostà per un PSM fort i una UM forta i per donar suport al govern i no caure en les disputes internes. De la nova etapa apuntà aspectes importants: IB3, l’augment de la interrelació entre Balears i Catalunya i una sèrie de polítiques públiques importants: socials, d’immigració, de medi ambient i de policia.

L’horabaixa, es varen fer dues taules rodones. En la primera, “Minories nacionals, lluites ecològiques i drets humans a la Mediterrània”, els ponents (Margalida Capellà, Joaquim Arrufat i Tonina Siquier) varen coincidir a considerar que la lluita per un medi ambient sa, les reivindicacions nacionals i el moviment en favor dels drets humans estan interconnectats tant des del punt de vista de la teoria com de la pràctica. Més tard, es va fer el segon debat, “Globalització neoliberal a l’Europa d’avui. Una visió crítica“ (Jordi Perales, Xavier Vence); els ponents es varen mostrar crítics sobre el procés actual de consolidació de la construcció europea i varen constatar el fracàs del model neoliberal en l’àmbit mundial, per la seva insostenibilitat a tots els nivells (ambiental, social, de creixement...). La jornada va acabar amb un concert del grup Nou Romancer.

Diumenge al matí es reprengueren les activitats del seminari amb la taula rodona “Cultura catalana. Quin futur? Quina cultura?”, on hi participaren Alfred Bosch, Miquel Cardell i Gabriel de la ST Sampol. S’hi debateren els aspectes relacionats amb l’edició i la distribució literària, la relació entre la llengua i la cultura i la viabilitat de la literatura catalana en el context actual.

Finalment, Damià Pons, Anna Gabriel i Tomeu Martí parlaren sobre “Repensar (i construir) els Països Catalans. 300 anys després d’Almansa, i ara què?” on explicaren les seves apostes pel futur de la Nació Catalana i feren propostes per reforçar el moviment sobiranista i per millorar les relacions entre els territoris que formen els Països Catalans.