L?historiador Joan B. Culla fa balanç dels danys que ha provocat la darrera crisi del tripartit, que ha esbocinat l?esperit unitari sorgit de l?aprovació de l?Estatut. ?Maragall era conscient, el desembre de 2003, que arribava al poden en unes condicions molt diferents a les somniades. Però és creïble suposar que, confiant en l?aurèola del càrrec i en la seva habilitat, va apostar per una presi L?historiador Joan B. Culla fa balanç dels danys que ha provocat la darrera crisi del tripartit, que ha esbocinat l?esperit unitari sorgit de l?aprovació de l?Estatut. ?Maragall era conscient, el desembre de 2003, que arribava al poden en unes condicions molt diferents a les somniades. Però és creïble suposar que, confiant en l?aurèola del càrrec i en la seva habilitat, va apostar per una presidència forta i no mediatitzada des dels partits?, apunta Culla, qui sentencia que, en aquesta classe d?afers, el pitjor que es pot fer és insinuar i no acabar materialitzant res, ?perquè llavors ve l?efecte ?boomerang??. I l?efecte ha arribat, per desesperació de Maragall: ?després d?haver intentat subratllar que es trobava per sobre dels partits, avui apareix més sotmès als dictats del PSC, ERC i ICV-EUiA que en cap altre moment des de la firma del Pacte del Tinell?. El carreró sense sortida a què ha arribat la classe política catalana, segons Culla a El País, ?retalla a la mínima expressió les possibilitats d?esgotar la legislatura, d?arribar a la tardor de 2007 amb la fórmula vigent actualment. I, per descomptat, omple de plom les ales de l?actual Consell Executiu, invalidant-lo per a una gestió eficaç. No reconèixer aquest fet, i refusar els canvis a curt termini, seria practicar la política de l?estruç o reduir la coalició que avui governa Catalunya a un descarnat sindicat d?interessos?.