Un dels fets diferencials i sorprenents per a alguns sectors de la societat, que constantment posen en qüestió la Generalitat presidida per José Montilla, és la bona jugada política d’atorgar en la diada nacional de Catalunya la màxima distinció de la Generalitat als dos últims presidents, que representen dues visions i dos sectors diferenciats de la societat nacional catalana.
A més, l’acte fou d’aquells que caldrà que els historiadors analitzin, sobretot el contingut dels seus parlaments, tant el de l’expresident del Parlament, Joan Rigol, que va intervenir a l’acte recalcant el paper extraordinari de Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla, i Josep Tarradellas, com la intervenció contundent del president Pujol, que afirmà que “no és Catalunya que s’ha d’adaptar a la Constitució. És aquesta la que s’ha d’adaptar a Catalunya i respectar-la.” I l’expresident Pasqual Maragall, en el seu més pur estil, digué: “Convé que de tant en tant la rauxa, ni que sigui la rauxa calculada, s’imposi a la parsimònia sistemàtica”. I el president José Montilla, també amb el seu estil propi, va afirmar: ”El futur no està escrit. Ningú no ens farà anar com a poble per un camí que col·lectivament no desitgem”. Aquest missatge podria tenir dos lectures: interior i exterior.

La decisió del govern de José Montilla amb aquestes distincions ha sorprès, però ha estat un cop d’efecte polític molt interessant i constructiu. I Catalunya necessitava un cop d’efecte fort i institucional.