Un bon bagatge per treballar més tard al CIEMEN. Va començar a fer política institucional com a regidor de les CUP a Vilanova i la Geltrú. Com a diputat al Parlament, aquest llicenciat en Ciències Polítiques ha destacat com a veu rigorosa, exigent i respectuosa alhora. És la marca CUP.

- Assistim cada dia a una agressió al procés des de l'Estat. En pocs dies, el Constitucional ha suspès la consulta del 9-N; ara, el CGPJ suspèn el jutge Vidal… Us esperàveu a la CUP aquest tipus de reacció des de l'Estat?
- No ens ha sorprès. Si l'Estat que estigués administrant Catalunya en aquests moments fos un altre, amb una oligarquia diferent, dins i fora del Govern, hauria reaccionat més com va fer en David Cameron amb Escòcia. L'Estat espanyol, el Govern però també les estructures de l'Estat, caven la seva propia tomba. Amb un altre Estat espanyol, jo no deixaria de ser independentista, perquè el nostre projecte és en positiu, però els termes del debat serien uns altres.

- La CUP ha sorprès a uns i altres, i a quasi tothom de manera positiva. Tenen la sensació d'haver demostrat que es pot ser "radical" i seriós?
- Hi havia un objectiu amb l'entrada de la CUP al Parlament, un objectiu no de programa polític, que era fer que determinades pràctiques i idees polítiques fossin respectades, en el sentit menys autoritari del terme. Que ser d'esquerres i independentista no fos un oxímoron. Com a vegades intenta l'espanyolisme. Com si la independència fos una idea conservadora i, per tant, ser d'esquerres i independentista no pot ser. Com des d'una dreta catalana s'intenta també dir que els catalans no podem ser gaire d'esquerres, ni plantejar canvis radicals, i que tots hem d'anar plegats, des del més pobre fins a La Caixa. Fer respectar una manera de fer política que combina la lluita a les institucions amb la lluita al carrer era un objectiu no escrit. Alguns es pensaven que seriem uns "Ciutadans 2": populisme, eslògans, platós…
Si el 27-S hi ha una majoria independentista, hem de proclamar-ho de seguida"
- Vagin amb compte. Els elogis immoderats a vegades són la manera que té el sistema d'integrar els heterodoxos, no creu?
- És clar. És obvi que les burgesies d'aquí i d'allà són diferents. Si la irrupció de forces rupturistes a Madrid és saludada de manera virulenta des de la dreta, a Catalunya el que s'ha intentat és incorporar-nos. Són tarannàs diferents.

- Les CUP són una força amb unes sòlides arrels municipals. Fins a quin punt les municipals de maig poden ser fins i tot més transcendents que les eleccions del 27-S?
- Home, si és per quantitat, són més transcendents per nosaltres les de maig. Com a irrupció de força política, sí. Tenim més de 150 candidatures a ajuntaments, n'acabarem tancant més. Crec que entrarem a pràcticament tots els municipis on ens presentem. Això pot donar una xifra de 400-500 regidors. I diverses alcaldies. Governades per una força anticapitalista de base municipalista. Hem avaluat cada situació, no hem fet candidatures fantasma, hem dit que no a llistes que es volien presentar. Si no coneixem prou la ciutat o el poble, no ens hi presentem. Venim d'una tradició molt llarga, des de Pi i Margall. Mira… la gent pot passar gana, però si té esperança i confiança en ella mateixa, és imparable. Si tenim un moviment associatiu fort, un moviment ateneístic fort, se'n surt. El pitjor és quan els teus et fallen. Aleshores, la gent es desmoralitza. Per això hem de ser curosos a l'hora de construir un instrument polític.

- Vostès estan teixint el que podríem dir una geometria variable pel que fa a aliances polítiques de cara a les municipals. Expliqui'ns una mica això.
- Sí, però això no s'ha teixit des d'un centre, eh. La CUP funciona primer des dels municipis. Hi ha algunes llistes fetes amb Izquierda Unida, d'altres amb Procés Constituent, i fins i tot algunes amb Podemos. En algún municipi potser anem plegats amb diverses forces, entre elles Iniciativa. Amb Iniciativa potser se'ns fa més difícil anar plegats en molts llocs pel seu passat de govern, que no corregeix.

- Els municipis són el terreny on espereu a Podemos?
- És el nostre bastió. En els darrers quinze anys, als Països Catalans, l'esquerra independentista i els moviments socials hem construït 170 casals independentistes, això és una realitat arrelada al territori, que obre cada dia, que dóna suport a la PAH, al 9-N... Per molt que es tingui clara una ideologia independentista i d'esquerres, això sols no serveix per un programa municipal. Per un municipi serveix una ideologia i unes pràctiques arrelades al territori.
Ja ho va dir en Salvador Seguí: contra la independència hi estaran abans els de Foment que els treballadors"
- El procés sobiranista està recolzat en una visió estratègica molt treballada? Té en algun moment la sensació que, en el fons, per les raons que siguin, això no va de debò?
- És que el procés no és un subjecte. No és ningú. Cadascú juga la seva estratègia, començant per Unió i acabant per altres. Hi ha qui es proclama retòricament a favor del dret a decidir per després fraccionar el vot. Hi ha qui, legítimament però de forma interessada, ha plantejat el camí cap a la independència com un camí en que s'han de salvar els mobles de qui té mobles per salvar. Com un procés que ha d'agradar a certs poders, a la comunitat internacional, perquè no ho vegin amb por. En un primer moment --ara ja no-- ho van plantejar com un negoci segur en el qual tothom acabaria tenint més diners. S'ha passat de l'argument economicista a l'argument democràtic. Ara toca pasar a la fase d'omplir de continguts el camí cap a la independència. És la independència amb procés constituent.

- Què vol dir això?
- Doncs que la gent ha de tenir la convicció que la independència implica lliurar el poder polític a la gent. Recollint els principis de la Revolució americana. Si no, no guanyarem. Si no, prevaldrà la percepció que hi ha qui vol la independència perquè res no canviï. A nosaltres no ens va agradar que a l'organisme que assessora el Govern català en el procés s'anomenés Consell per a la Transició Nacional. Perquè molta gent guarda la memoria del que va ser la transició, un canvi perquè moltes coses no canviessin. Que no sigui la transició que plantegen el Govern català i CiU fruit del mateix esquema. Aquest país no té una majoria espanyolista. Tindrà, en molts aspectes, una majoria castellanoparlant, però a la qual no li fa por la independència. Salvador Seguí, a l'Ateneo de Madrid, va dir que si un dia es plantejava la independència, els primers que hi estaran en contra no seran els treballadors, seran els dirigents del Foment del Treball. Aquest esquema es va repetint. La independència aïllada dels anhels de canvi democràtic i social de la gent no funcionarà.

- Com veu l'escenari post 27-S?
- Si el moviment sobiranista popular sap interioritzar que és imprescindible un procés radicalment democràtic al nostre país (paral·lel a la declaració d'independència, per tant), plantejant les eleccions de setembre com a plebiscitàries i alhora constituents, en el Parlament hi pot haver una clara majoria independentista d'una banda, i de l'altra, una clara majoria constituent d'esquerres. Per construir el que sempre hem cregut que podria ser aquest país. Hi ha forces emergents, com Podemos, que no jugaran a la independència però sí a un procés constituent. Pot haver una majoria de tota aquella gent que vol fer un reset, és a dir, fer les institucions més transparents, preservar els drets de la ciutadania i assolir una distribució més justa de la riquesa. Si aconseguim posar en el mateix riu que avança en la societat catalana els dos anhels de canvi, l'independentista i el social i democràtic, o constituent, som imparables. Però això no ho diem només nosaltres. Ho estan dient, en formes diferents, ERC, l'ANC, Podemos… Fins i tot en part Convergència comença a dir coses en aquest sentit. Hem de sumar aquella franja que no és independentista de partida, però que s'hi pot afegir si veu que va de la mà de canvis socials.

- La DUI és una gran solució?
- Depèn de com es plantegin les coses. Ara mateix, en aquest moment, després del 27-S s'ha de fer una proclamació de la independència en cas de victòria del "sí" amb més del 50% dels vots. Perquè després vénen les eleccions espanyoles. I aquestes han de tenir lloc amb el repte català damunt la taula. Tenir una majoria independentista i no proclamar-la seria un gran error. La independència no és prémer un botó. Però cal una afirmació nítida abans de les eleccions espanyoles, que suposaran un nou escenari. Si no ho fem, ens temem el pitjor: un PP en minoria, que necessitarà tancar acords, una CDC afeblida i una oferta del PP que impliqui una Hisenda pròpia, veu internacional i blindatge lingüístic.Si les eleccions són plebiscitàries, el resultat s'ha de proclamar de seguida. A veure, la DUI no existeix en el dret internacional. No hi ha procediments estàndards en això. Cal una proclamació en el sentit de dir: nosaltres ja hem decidit, volem una resposta del Parlament espanyol per negociar la independència.
La gent pot passar gana però si té esperança és imparable"
- Donem un gir temàtic, si li sembla. La CUP presideix la Comissió del Frau. Han sorgit critiques sobre el funcionament de la comissió. Què n'opina? Està sent un estri útil?
- En aquesta societat, criticar els polítics en bloc és un recurs fàcil. Entorn de la Comissió Pujol, s'hi han generat moltes expectatives i voluntats també diferents. Hi ha qui hi juga electoralment. Per nosaltres, és la fi d'una etapa històrica, és enterrar el pujolisme com a pràctica política i com a idea de l'autogovern. Per això és important simbòlicament. Ara, suposa que vingui un seguit de persones a parlar, en una mena de judici que no és un judici, on poden mentir, que té un component d'espectacle mediàtic, on un parlamentari té difícil accedir a proves i disposa d'uns minuts per adreçar-se a algú que potser fa dècades que comet delictes, i no penso en ningú en concret, eh. Pensem que molts dels qui vénen ho fan ben preparats. Per exemple, en Jordi Pujol Ferrusola va comunicar al David Fernández que no declararia. Un cop allí, es va presentar amb un plec escrit. Tot el que va dir al jutjat ho va repetir allí. Els mateixos mots, els mateixos adjectius. No ho jutjo, eh. D'altra banda, la tasca d'una comissió d'aquest tipus és esbrinar què ha fallat en l'àmbit polític i institucional, no dilucidar si algú és culpable.

- És obligatori preguntar-li per Syriza. L'experiència del Govern Tsipras està esdevenint una mena de laboratori de les polítiques d'esquerra alternativa a Europa. Com valora aquests primers moviments d'Atenes?
- D'entrada, ja han tancat un acord sobre el memoràndum… Crec que en cercles del poder a Europa es pot arribar a la conclusió que les polítiques que s'han fet aquests darrers anys tenen uns límits, perquè si no, poden passar coses, com que la població es reboti, amb possibles victòries de forces com Syriza. Tinc la sensació que, si Syriza es manté i a l'Estat espanyol també hi ha un canvi, s'aprofitarà aquest context per un nou pacte social per al sud d'Europa: relaxar terminis de pagament, tornar a injectar líquid i iniciar un altre cicle expansionista. Però fer-ho amb Syriza, i potser Podemos, com a artistes. És a dir, fent-los entrar en la lògica del sistema.

- Fer unes concessions que serveixin per legitimar el sistema.
- La UE ha de fer aquestes concessions. Per rebot polític, perquè les economies no estan funcionant, perquè perd pes internacional… I de manera intel·ligent, les pot fer donant protagonisme a forces com Syriza. Fent una simulació, Podemos va començar parlant de nacionalitzacions i pot acabar tornant molt contents de Brussel·les perquè ha aconseguit que es reiniciï el cicle expansiu, que és el que ha passat tota la vida.

- Potser un factor positiu d'un fenomen com Syriza és que ha generat la idea que la gent pot incidir en els esdeveniments.
- Sí. Diré una cosa: per les classes populars, és quasi tan important com tenir pa el fet de tenir esperança en un futur millor. Ken Loach va fer una pel·lícula que es titulava Pa i roses, i parlava que més enllà dels aspectes materials, creure en un futur millor, amb una bona relació entre les persones, és important. En aquest sentit, que Syriza fracassés seria un cop fort per nosaltres.

- Per acabar, parlem un moment de vostè. Diputat Arrufat, s'ha convertit en una de les sorpreses de la política catalana. Per la seva solidesa dialèctica, pel seu perfil alt, que aprecien els seus adversaris també. Coneix set idiomes. A banda del català, castellà, alemany, anglès, francès… On va aprendre àrab i turc?
- Conec set idioms però evidentment no els parlo tots al mateix nivell. Anglès, alemany i francès, força. Vaig conèixer l'àrab quan als divuit anys vaig anar a estudiar un any a Tunísia. Eren unes setmanes després de l'11-S. Veia arribar molts immigrants de la ribera sud i volia conèixer aquell món. Havia fet el primer curs de Ciències Polítiques, no m'havia convençut, vaig decidir fer un any sabàtic i vaig poder estudiar Filologia Àrab a la Universitat Al Manar. I el turc el vaig conèixer més tard, quan amb un erasmus que vaig fer a la Universitat de Galatasaray, a Istambul.

- Li interessen els idiomes.
- Sí, no és exacte que amb l'anglès ens entenguem tots. Per comprendre una societat, has de conèixer la seva llengua, que és el que et diu més de la seva estructura mental.

- Diria que és una persona llegida vostè. Quines influències ideològiques ha rebut? Quines lectures?
- Des de Pi i Margall i Salvador Seguí a tots els teòrics del pensament d'esquerres català, com Serra i Moret i Gabriel Alomar. Com a lectures, em van impactar Incerta glòria, de Joan Sales, i El eco de los pasos de Garcia Oliver.

- És una bona combinació això de Joan Sales i Garcia Oliver. Escolti, una darrera pregunta. Ha parlat d'esperança vàries vegades. És creient en Quim Arrufat?
- No, no pas. Sóc ateu. En això sóc força marxista. Crec que els homes i les dones són capaços de fer el que han fet, de fer per ells mateixos el millor i el pitjor.

Pep Martí