SEBASTIÀ SERRANO (Barcelona, 1953) va treballar a Mundo Diario i ha estat fundador d'El Periódico, mitjà per al qual ha treballat fins el 1989. A partir d'aquest any, inicia una nova etapa professional a El País, on ha fet de redactor de temes científics, de corresponsal a Moscou, i de director del quadern de Catalunya, a més de dirigir el CiberPaís. L'any 2000 marxa a Madrid com a redactor en cap de societat fins aquest 2005, en què torna a Barcelona i és nomenat defensor del lector d'El País.
Quin és el principal problema a què s'enfronta la professió periodística avui?
És difícil dir-ho, però probablement el més sagnant és la precarietat laboral.
Lluitar contra aquest problema és un dels objectius prioritaris de la seva candidatura?
La nostra actuació ha de tenir en compte aquesta problemàtica, és clar, perquè els periodistes que no cobren prou tenen més dificultats professionals. Ara bé, som
molt conscients que la precarietat és més un problema sindical que no pas professional, i els sindicats són els que han de treballar més en aquest sentit.
El programa de la seva llista dóna rellevància a la defensa del secret professional. Fins a quin punt això preocupa els periodistes com a problema real?
Aquesta qüestió queda relativament resolta per la Constitució espanyola i pel Tribunal Constitucional. De fet, la Constitució de 1978 és una de les poques que reconeix el secret professional dels periodistes. I tot i que no és una de les principals preocupacions del moment, entenem que cal un desenvolupament més ampli d'aquest dret. En qualsevol cas, la nostra aposta és la defensa d'un periodisme independent i digne, i el secret professional és una eina més per aconseguir-ho, però n'hi ha moltes altres, com l'estatut de redacció i els comitès de redacció. Per treballar en condicions dignes i d'independència és bàsic el respecte per un codi deontològic i no deixar-se sotmetre per la publicitat.
Al darrere de molts mitjans de comunicació, i especialment de la premsa, hi ha ideologies concretes. Creu que l'objectiu d'un periodisme veritablement independent és compartit per tota la professió?
La independència és una actitud força particular, i a ningú se li escapa que tots els periodistes podem rebre pressions polítiques i econòmiques. Però estic convençut que la professió en general aspira a aquesta independència professional. Amb tot, hi ha periodistes que poden materialitzar millor que d'altres aquesta independència, ja que és molt difícil ser independent si estàs en una situació precària.
Quina resposta dóna la seva candidatura a les limitacions a la independència professional i el dret d'informació que imposen els blocs electorals o el senyal realitzat de TV, per exemple?
El que s'ha de reivindicar és que deixin entrar la càmera del mitjà, i no pas que desaparegui el senyal realitzat, perquè per a una televisió local que no té altra possibilitat, és una eina útil. Pel que fa als blocs electorals, ja em sembla correcta l'opció que s'ha plantejat de deixar-los en mans dels professionals.
Creu que el Col·legi de Periodistes ha de fer un gir, o ja va en la direcció correcta?
Malgrat el que es digui, el Col·legi ha fet un bon treball. Per exemple, la comissió de mitjans públics creada el 2003 ha estat una referència per als treballs de la nova llei de la CCRTV. Però és veritat que al CPC li cal un sotrac, una bona empenta, perquè si bé algunes coses s'han fet malament, se n'han fet moltes altres de positives que no s'han explicat prou. Crec que hi ha un dèficit important de comunicació pública de les accions del CPC, i això s'ha de corregir.
Aquesta manca de comunicació pot ser una de les causes per les quals aquesta institució no és capaç d'atraure professionals perquè es col·legiïn?
És probable, però és difícil saber-ho. El llibre blanc del CPC, que és una enquesta als periodistes, dóna motius diversos. Però potser sí que el Col·legi es veu com una cosa llunyana que cal apropar més. A banda de tenir més presència pública, cal parlar amb la gent que no està col·legiada per conèixer les seves necessitats i problemes.
Creu que part d'aquest desinterès prové d'una imatge de certa politització del Col·legi?
Si el Col·legi de Periodistes estigués polititzat, vostè creu que l'anterior degana, Montserrat Minobis, hagués obtingut el 75% dels vots?
En el cas de la Crisi del Carmel, quan el Govern va pretendre controlar la informació amb una mena de protocol per als mitjans de comunicació, el CPC, en comptes d'actuar com ho hagués fet qualsevol col·legi professional, defensant els drets dels seus, es va oferir com a intermediari entre la professió i el Govern per no enfrontar-se al poder...
En l'episodi d'El Carmel, el Col·legi de Periodistes hauria d'haver estat més dur i no haver deixat passar aquestes actituds.
Quin paper li reserva a l'actual degà, Joan Brunet, en l'estructura de la propera junta del CPC?
Encara no hi hem pensat. De moment, les persones es presenten per ordre alfabètic, hi ha unes eleccions i una votació, i a partir d'aquí ja en parlarem del paper de cadascú.
Però contempla la possibilitat que sigui vicedegà?
És clar que hi ha la possibilitat, però a la candidatura som 18 persones, i entre tots ho haurem de decidir.
Els molesta que se'ls anomeni llista "continuïsta", per diferenciar-los de la llista "alternativa" al CPC?
Doncs sí, perquè no és veritat, i a més, resulta despectiu. Tenim cinc persones de la junta anterior, i què? Els 13 restants som nous, inclòs el candidat a degà. Nosaltres mai ens hem definit com a continuïstes, sinó com una llista per a tothom, i jo vull ser el degà de tothom.
Això vol dir que, amb independència dels resultats, vostè aposta per un treball conjunt al CPC al marge de llistes?
És clar, si surto elegit degà no hi haurà cap mena de discriminació entre les persones que surtin d'una llista i de l'altra. La professió ja viu moments prou complicats com per anar amb rucades.
