JOAN RIDAO (Rubí, 1967) és advocat. Diputat al Parlament de Catalunya des de 1995, i portaveu del grup d'ERC al Parlament. També ha estat regidor de l'Ajuntament de Rubí en els mandats de 1991 i 1995. A ERC, és secretari de Justícia. Joan Ridao ha publicat, entre d'altres llibres, De l'autonomia a la sobirania (Mediterrània, 2002) i Baixant la Persiana. Crònica d'un final de règim (Tres Tigres, 2003). Ha estat diputat de la ponència de l'Estatut per ERC.

Quin balanç global fa ERC del resultat final de l'Estatut a Catalunya?
La nostra petjada està pràcticament en tot l'Estatut, des del títol preliminar, que ha estat un treball gairebé d'orfebreria, fins a la Unió Europea passant per temes molt variats. Estem també molt satisfets de la intervenció decisiva d'ERC en el blindatge de les competències, contra alguns plantejaments que havia fet el PSC per tal de rebaixar-ho. Amb el model de finançament, hem pogut tibar el PSC de la màniga i propiciar acords amb CiU. Per tant, sense cap presumpció per part nostra, és un Estatut amb què ERC s'hi sent molt còmoda, sobretot si tenim en compte que havíem de fer un Estatut en el marc de la Constitució, dins d'una lectura generosa i federalitzant.

Tot i que ERC ha tingut un paper important en l'acord pel finançament, la imatge final ha estat la de Maragall i Mas encaixant les mans. Ja hi comptava, ERC?
Durant les darreres setmanes de negociacions, ERC ja vam dir que estàvem disposats a cedir tot el protagonisme que calgués per assolir un acord. Si el peatge que ha de pagar ERC és una foto, no ens importa no aparèixer-hi, perquè a ningú se li escapa que durant tota la negociació de l'Estatut, ERC va decantar majories i minories en la matriu de l'Estatut, plantant cara tant als nostres socis de govern com a CiU. Tothom sap que ERC va forçar la negociació i que vam tenir un paper decisiu, per tant, el de menys és aquesta foto Maragall-Mas.

Ha renunciat ERC a alguna cosa més que al protagonisme per aquest Estatut?
Una negociació sempre implica transigir, i sincerament, si em pregunta si ens hem empassat un gripau molt gran, doncs és molt probable que siguin altres partits els que ho diguin. Pel que fa a l'univers simbòlic o de definició nacional, o als temes de llengua o símbols, estem francament satisfets. En matèria de competències hem hagut de transigir en alguns aspectes que ens va assenyalar el Consell Consultiu. Per tant, no és tant una renúncia en termes de negociació, sinó que ens hem hagut d'adequar al dictamen, que evidentment, a nivell de partit no compartim totalment. Aquest plantejament també val per al plantejament dels drets històrics, que finalment no s'apel·la a aquests drets en matèria de seguretat ni en finançament.

Havent arrossegat el PSC i també CiU cap a l'Estatut, creu que aquell electorat d'ERC que no havia vist clar el pacte amb el PSC ara pot haver canviat de parer?
Al marge de la transformació que pot experimentar aquest país i el model d'estat en el futur si s'acaba aprovant l'Estatut, per a ERC fonamentalment demostra la bondat del Pacte del Tinell. Vam dir que fèiem un pacte estratègic a llarg termini, fins i tot per portar el PSC a posicions inequívocament catalanistes, i per la consecució d'un Estatut que no hauria estat possible en una situació d'empat infinit entre nacionalistes i no nacionalistes.

Aquest empat s'ha desfet realment?
Hem aprovat un Estatut amb el 89% dels diputats del Parlament, i estem convençuts que el PSC a l'oposició no hauria arribat tan lluny com ho ha fet de la mà d'ERC, i que CiU al Govern hauria perpetuat les mateixes polítiques de Jordi Pujol. És evident que alguna cosa hem canviat.

Pocs dies després que s'aprovés l'Estatut, el PSC ja sortia anunciant que presentaria esmenes al text que havia votat. No és precisament una gran contribució a la unitat d'acció a Madrid al marge d'eixos ideològics.
Evidentment que no. Però malauradament, em temo que les esmenes que presentarà finalment el PSOE no seran les que van quedar en el tinter del PSC, sinó d'altres probablement més perjudicials per als nostres interessos.

En els darrers dies, el president Maragall ha obert una crisi amb la seva proposta de remodelar el Govern, que finalment ha ajornat. Però creu que es creat una esquerda en la unitat d'acció que va sortir del dia 30 de setembre?
L'actitud ferma i coratjosa de Maragall davant del PSOE en qüestions com el terme nació o el finançament són molt importants, i som conscients que el president de la Generalitat és un aliat d'ERC i del quatripartit que va tirar endavant l'Estatut. Això és d'agrair, però els fets dels darrers dies no contribueixen precisament a què es pugui mantenir aquesta cohesió.

Aquesta tensió pot ser un enemic de cara a la negociació amb Madrid?
Hem de defensar l'Estatut units, però crec que el pitjor adversari no és ni la dreta política i mediàtica espanyola, que continua bramant com sempre, sinó sobretot aquesta resignació i aquest fatalisme tan propi dels catalans que sembla que haguem d'acceptar com un fet inevitable que hi haurà d'haver retallades.

On situa ERC el topall d'aquestes retallades?
Estem disposats a parlar i dialogar amb plantejaments radicalment democràtics, demanant respecte i que se'ns escolti.
Abans de la votació de l'Estatut, el president Maragall va pactar que no convocaria eleccions anticipades, i a canvi, si les retallades de l'Estatut a Madrid fossin inassolibles, caldria també l'acord del PSC per retornar-lo, quan fins ara CiU i ERC ho podien fer sense els socialistes. No són dues coses a canvi de res?
Aquestes declaracions formen part de la dinàmica dels contactes i negociacions que hi va haver entre CiU -que algun dia s'haurà d'explicar- i Zapatero, en què probablement hi va haver la intervenció definitiva de Maragall davant del perill evident que CiU pactés amb el PSOE el fracàs mateix de l'Estatut. La proposta de Maragall permetia frenar aquesta mena de pactes.

En tenen proves, d'aquesta estratègia?
Som plenament conscients, i hi ha moltes evidències, que CiU estava disposada a pactar un retall substancial en relació al text aprovat pel Parlament, amb l'únic compromís de la seva part de seure's a la taula de negociació a Madrid, i evidentment, sense cap garantia d'acabar donant suport al text. Aquest escenari de desacord o de no Estatut perjudicava directament el PSC, per tant, entenc i comprenc perfectament el PSC quan va reclamar que féssim un Estatut potent, però en uns termes que fossin acceptables per Madrid.

Serà fonamentalment el PSC el que haurà de demanar comprensió del PSOE per equilibrar aquest esforç.
Per això ara li reclamem molta fermesa al PSC i al propi José Montilla, perquè es pugui aprovar definitivament un bon Estatut però sense entrar en la dinàmica de CiU d'intentar fer esclatar el text amb demandes que d'entrada ja sabem que són impossibles d'acceptar a Madrid.